Joan, amic, qui anava a
dir-nos, a tu i a mi, ara fa exactament un any, quan quedàrem –com solíem fer- davant
el cantonet de la Torre, per a anar a vore l´entrega del Distintiu 9 d´octubre
del 2015 a un altre cullerot il·lustre, Joaquim Olivert, exemple també de vida
coratjosa, i de superació personal.
Qui anava a dir-nos,
deia, un any després, que tu, fidel al teu esperit aventurer i lliure, hauries
mamprés –sense avisar-nos- l´últim i més llarg dels teus viatges,
I que jo em trobaria ara
i ací, en el mateix acte, disposat a dedicar-te unes paraules (paraules –això
sí- despullades de tota solemnitat, tu no em perdonaries que ho fera d´una
altra manera, quedaria massa postís entre amics, no creus? Els amics –si ho són
de veritat- s´han de parlar sempre amb el cor en la mà).
T´he de dir també,
perquè sé que t´omplirà de goig, que este any s´atorga el mateix reconeixement
a les dos Societats Musicals del nostre poble. A ben segur, el fenomen cultural
i social més important de la història moderna de la nostra ciutat. Ambaixadores
de luxe de Cullera i una de les seues senyes d´identitat més notables. Cap companyia
millor que eixa, hagueres pogut tindre en un acte com el de hui, Joan
A més, enguany s´ha canviat
d´escenari. A millor, tot s´ha de dir.
Ja no es fa en el reduït Saló de plens de l´antiga Casa Consistorial, sinó ací,
en el flamant Auditori del Mercat. Encara que, coneixent-te com et conec, m´imagine
el que estaràs pensant, que ja hagueren pogut fer el canvi un any abans, i així
t´hauries estalviat el tràngol de pujar les empinadíssimes escales de
l´Ajuntament vell.
Quantes escales més –ja
foren reals o metàforiques- has hagut de pujar en esta vida, Joan. Però mai
t´he sentit la més mínima queixa. Les encaraves amb la mateixa decisió, la
mateixa tenacitat i energia amb què
t´has enfrontat sempre a la vida. I és que ben prompte aprengueres, comprengueres,
que són les limitacions que ens imposem cadascú de nosaltres, més que les que ens
imposa la pròpia vida i les seues circumstàncies, les que ens acaben
condicionant la nostra existència, el nostre destí.
Joan, la primera vegada
que vaig sentir parlar de tu va ser, de ben menut, a cals meus iaios, al carrer
de Cervantes, ben propet de casa teua. Les nostre famílies tenien una certa
amistat, i de tant en tant el tema del xiquet de Rosita la Canya es colava
entremig les converses dels majors, mentre un gest de preocupació se´ls
dibuixava en la cara. Sé que, ara mateix, t´hauràs quedat pensant en ella, en
Rosita, ta mare, en el seu patiment i preocupació, però sobretot en el seu
coratge, en la seua dedicació incondicional a tu. També, i això ho dic jo, en
l´orgull de mare de vore la vida tan plena que ha acabat tenint el seu Joan. Mares
aixina, amic, sí que es mereixen tots els reconeixements i distintius del món.
Anys després, un bon
dia, aparegueres per l´institut. Una vegada superada la curiositat que sempre
provoca la diferència, i d´adonar-nos que les
teues limitacions físiques estaven més al nostre cap que en el teu cos, de
seguida ens captivares a tots. I això que al nostre institut, el Blasco dels
anys setanta, era quasi com si regnara la llei de la selva, però tu no tardares
gens ni miqueta a fer-te de respectar. També a fer-te de voler. Sempre has
sigut una persona molt estimada per la gent, Joan. Potser el bé més preuat, més
preciós, que u pot assolir en la seua vida. I mira si et feres valdre, que de
malnom, te´n posàrem un que ho expressava a la perfecció. El Puma. T´he de
confessar, mai t´ho he dit, que conviure amb tu, sens dubte, ajudà a
“civilitzar-nos”, una miqueta almenys, a aquella colla d´adolescents cullerots,
un tant –o un molt- brutots. Conviure amb tu, Joan, d´una manera inconscient, ens
va fer ser més solidaris, més sensibles, millors persones.
Dissortadament, les
teues llargues convalescències t´impediren seguir els estudis amb una certa
normalitat. Però una vegada més convertires una dificultat de la vida en una
nova oportunitat. La lectura es convertí en la teua fidel companya i aliada, i
amb el temps seria la llavor que et permetria fer bullir la teua creativitat,
fer volar la teua imaginació. T´imagine, hores i hores, dies i dies, devorant
El Llanero Solitario, el Capitán Trueno, Hazañas Bélicas… o gaudint de
personatges com el del tinent Blueberry, un d´aquells personatges molt del teu gust. Dels
que han tocat fondo en la vida, i han viscut –i patit- de molt a prop les
misèries humanes. Eixe cuquet acabat de covar, el de la lectura, et portà a
fer-te interessar i a gaudir de dues de les teues grans passions, el western i el gènere negre.
Tant en la seua versió literària, com en la cinematogràfica (quin gran cinèfil
has sigut). Recorde com si fóra ara, quan et muntava a l´institut alguna
xerrada sobre les teues novel·les, amb quin entusiasme els explicaves als
alumnes les interioritats de la novel·la negra. Com intentaves fer-los comprendre
que darrere de cada novel·la negra hi ha una crítica soterrada a la societat i
a les seues contradiccions. I al final, acabaven descobrint de la teua mà que
Vicent Ros, el sicari, el personatge del qual finalment s´havien encarinyat a
pesar de la seu condició, no deixava de ser l´últim eslabó – el més dèbil- de
tota una cadena de corrupció i crims, una víctima més d´una societat injusta i
malalta.
Ja a la Universitat, estudiares Història. Altra
de les teues passions. Sempre l´has entesa, la història, com una eina de
reflexió i d´anàlisi crític de la realitat, no sols de la passada sinó també de
la present. No t´interessava tant la història dels reis i els grans capitans,
com la de la gent, la de les persones. La dels desheretats de la terra. La de
los nadie, la de los dueños de nada, com diria el gran Galeano, la dels que no
figuren en la història universal, sinó en la crònica roja de la premsa local. Has
representat una concepció humanista de la història, en què tan important com
estimar tot allò de bo que han fet els homes, ho és estimar als mateixos homes.
Una visió ben pròpia d´una persona tan sensible com tu, Joan, a les injustícies
del món.
Per això no és res
estrany que t´hages convertit en un mestre d´aquells que s´encarnen perfectament
en la matèria que ensenyen. El primer –i el més imprescindible- dels requisits
per estimular la curiositat dels alumnes, per a motivar-los. Uns alumnes, els
teus, que et recorden –i això és una constant en tots els comentaris que t´han
dedicat- com el mestre que els ensenyà a lluitar –a treballar dur- pels seus
somnis. Una lliçó que sols es pot transmetre des de la seducció, des de la
complicitat i el compromís personals, i tu d´això, Joan, n´anaves sobrat. Se´t
notava que estimaves la teua professió. Que et consideraves un autèntic
privilegiat per poder acompanyar els teus alumnes adolescents en una de les
etapes més trascendents de la seua vida. I per ajudar-los a trobar el seu lloc
en el món. Per a una de les teues alumnes, un mestre no deixa de ser com una
mena de brúixola que activa els imans de la curiositat i el coneixement en els
alumnes. I tu, per a molts d´ells, has sigut la millor brúixola que han tingut
en els seus anys d´estudi. I sempre amb el teu somriure acollidor, afectuós, per
davant. Amb la teua ironia intel·ligent. Sense alçar pols ni remolí, ni
donar-te-les mai de res. Amb la teua senzillesa, i la teua humilitat
característiques. Però com bé diu Sábato, “para ser humilde, se necesita
grandeza”. I tu has
sigut, per als teus alumnes, i també per a tots els que t´hem conegut i
estimat, molt molt gran, Joan.
Sàpies que has deixat
un buit enorme a K-lidoscopi. Que ens sentim una miqueta orfes sense tu. Però
que tenim molt clar que el millor tribut que et podem retre és continuar
treballant per la cultura, l´objectiu pel qual es va crear la nostra –la teua- Associació.
Encara que tu coneixes, com pocs, com de complicada és eixa tasca. Per
desgràcia, la cultura està infravalorada en una societat com l´actual. Quantes
vegades n´hem parlat, d´això. Però tu, Joan, des de la distància, continues
fent-nos arribar la teua energia positiva.
I t´has convertit en un estímul per fer-nos seguir endavant. Amb més
força i més convicció, si cap. Tal com expressen uns versos meravellosos de
Martí i Pol, “més tenaçment que mai ens esforcem a créixer, sabent que tu
creixes amb nosaltres: projectes, il·lusions, desitjos, prenen volada, per tu,
i amb tu, per molt distants que et siguen. I amb tu i per tu somniem
d´acomplir-los”.
Joan, de vegades, quan
travesse l´encreument del carrer de Sant Llorenç amb el de Jesús, el teu carrer,
gire el cap amb l´esperança de tornar-te a vore, com sempre et veia, assegut en
la teua cadira, dalt l´estreteta vorera del carrer Jesús, contemplant com passa la vida per davant el
portal de casa teua, amb el teu inseparable barret, el teu somriure afectuós i,
sempre, sempre, amb un llibre entre les mans.
Però amb el temps, he
comprés que en realitat l´últim dels teus viatges t´ha portat al més profund
dels nostres cors, allà on habiten els bons sentiments. Només ens cal passar-nos
per allí i preguntar per un tal JB. I allí et trobarem, assegut en la mateixa
cadira, amb el mateix barret i el mateix somriure, i, com no, amb un llibre
entre les mans. Fent volar la teua imaginació inesgotable, per tal de continuar
creant noves i captivadores històries amb les quals seguir endolcint-nos la
vida a tots nosaltres. Com sempre ho has fet, Joan, amic.
La primera vegada que Julio em va
comentar el projecte que tenia en el cap, reconec que em va semblar una
bogeria. Una bogeria meravellosa, això sí. Però també vaig pensar que si n´hi
havia una persona amb el talent artístic necessari, i la capacitat de sumar
voluntats i crear les complicitats imprescindibles per tirar endavant un somni
d´eixes dimensions, eixe era Julio. I no em vaig enganyar. El resultat parla
per si soles.
Un muntatge, simplement,
espectacular. Amb un ritme que no decau ni per un moment durant les dues hores
llargues de representació. Amb una interpretació genial, on es nota la mà del
director que ha sabut exprimir les qualitats artístiques i extreure de tots i
cadascun dels seus actors -des del primer
dels protagonistes fins a l´últim dels figurants- el millor de si mateix, per
fer reviure en l´espectador totes les emocions i sentiments que una obra com
esta pot despertar. Per no parlar de l´aprofitament de l´espai en eixe marc
incomparable de l´església (quan em va dir on pensava representar l´obra, vaig
flipar, literalment), de la música (gran treball el de Paco Garnelo), de
l´escenografia, de les llums, i de mil i un detalls que han estat cuidats al
màxim. I per arredonir-ho, un magnífic llibret, escrit per primera vegada en la
nostra estimada i preciosa llengua.
Però el principal secret de
l´èxit d´aquest somni potser siga el d´haver sabut transformar un projecte pensat
i dissenyat per una sola persona, en un projecte col·lectiu d´un muntó de gent ben diversa,
que des del primer a l´últim s´han sentit igual de protagonistes. Que s´han
deixat la pell per fer-lo possible i han compartit la mateixa il·lusió. I és
que les coses que es fan amb el cor, arriben molt més fàcilment al cor de la
gent.
Un somni que tenia el valor
afegit del seu caràcter solidari. A ben segur que un projecte com aquest no
acabarà amb les causes d´aquesta maleïda crisi, que colpeja tan injusta i
durament a tantes famílies del nostre poble. Però tant de bo servisca per
pal·liar algunes de les situacions límits
de moltes d´elles, que no poden fer front en l´actualitat a coses tan bàsiques,
i tan necessàries per a un vida digna, com pagar el lloguer de sa casa, o els
rebuts de la llum o de l´aigua. Només que siga per això, tot l´esforç i el
treball invertits hauran valgut la pena. A més, en uns temps com els actuals, resulta
altament estimulant i esperançador vore com un grup de més de cent persones i una quarentena d´empreses i associacions, s´unixen i participen de manera generosa,
altruista, en un projecte com aquest per fer costat a aquells dels nostres
veïns que estan passant-ho més malament. I això, sens dubte, és el més
important d´aquest somni. Un somni en què s´han donat la mà el millor del que som capaços les
persones, l´Art i la Solidaritat.
D´ací una estoneta me n´aniré de
nou cap als Sants Joans, acompanyat pel meu bon amic Joan Bohigues (Visca la
Figuració!!!!) i pel meu fill menut, per vore l´última de les representacions
del Somni dels Miserables. Per a tornar-nos a commoure. Per a acompanyar en el
comiat a eixa colla d´artistassos, de millor persones. I compartir amb ells
emocions i sentiments. Diuen que els comiats, els adéus, solen ser durs,
sobretot els d´aquelles experiències que han omplit un trosset de la nostra
vida de felicitat, d´emocions i sentiments. D´aquelles coses per les quals val
la pena viure-la. I a ben segur que demà, quan vos desperteu, tindreu un atac
de nostàlgia. I molt possiblement notareu, en el més profund del vostre cor, com una espècie de buit. No vos
preocupeu, eixe buit acabarà omplint-se amb records. Amb els records d´una
experiència fantàstica en què heu tingut la immensa sort de participar i que
vos acompanyarà per sempre. Perquè, per molt de temps que passe, mai oblidareu aquells
quatre dies màgics de la primavera del 2015, en què, puntualment, a les 7 i a
les 10´30 h., a l´Església dels Sant Joans de Cullera, cada nit, féreu eixir el
sol.
Toni Picazo (3/05/2015)
(dedicat a tota la gent que ha fet possible aquest Somni, i molt especialment a Julio Martí)
Demà, dia 8 d’abril, l’Ajuntament del nostre poble aprovarà el nomenament del psicòleg Fernando Lluch, com a FILL ADOPTIU de Cullera. Un reconeixement més que merescut tant al professional com a la persona. I sobretot a l´impulsor i a l´inspirador de molts d´aquells somnis que per sort, a hores d´ara, s´estan convertint en tota una realitat al seu col·le de sempre, l´Escolaica, cosa de la qual Fernando -allà on siga- deu sentir-se´n enormement orgullós.
Servisca, doncs, aquesta modesta entradeta, feta amb un parell d´articlets que tenia per ahí, com a xicotet tribut per a Fernando, a qui tant hem d´agrair la meua família i jo, i per al mateix col·legi, al qual de sempre m´he sentit molt vinculat,
L´ESCOLAICA
Voldria dedicar aquest article al meu fill Robert, que precisament aquest any del centenari de l´Escolaica cursarà el seu últim curs de Primària. En la revista de l´escola de finals del curs passat em va fer gràcia el comentari de comiat d´un alumne de 6é. Venia a dir que, quan era menut, volia anar a 6é, però que ara li agradaria tornar a preescolar. Estic segur que Robert compartiria aquest comentari al cent per cent. I és que ell, aquests anys de la seua vida escolar, els ha viscut amb la mateixa alegria i felicitat amb què s´enfronta dia a dia a la vida. Amb una felicitat idèntica a la que ens transmet a tots aquells que ens trobem a prop seu i tenim la sort que ens encomane la seua alegria de viure, la seua sensibilitat i tendresa. L´escola d´avui en dia és -ha de ser- tan diversa i plural com ho és la vida mateixa. I, per tant, ha de contindre, tal com afirme a l´article, una rica i variada policromia de colors. Robert seria un color més. Un color una mica (tan sols una mica) especial, que ajuda a fer-la més humana en la mesura que ens fa comprendre de manera pràctica i quotidiana valors com els de la tolerància i la solidaritat. L´escriptor Joan Margarit, en un poemari dedicat a la seua filla Joana, afirmava que ser el seu pare havia significat estar sempre a la vora del més delicat i bondadós que pot oferir la vida. Faig meues aquestes paraules i m´agradaria compartir-les amb tots els que durant aquests anys han conviscut amb Robert i l´han ajudat a ser feliç.
Els pupitres situats al costat d´alguna de les dues finestres de l´aula era el lloc preferit de la majoria dels alumnes de la classe. Des d´allí, contemplàvem una geografia de sèquies, de canyars, de camps d´horta, de natura verge i natura treballada, que envoltava per complet l´edifici de la nostra escola. I deixàvem anar la imaginació com si perseguírem d´arbre en arbre els estornells, els teuladins, les caderneres. L´elegància del vol de les oronelles, que era com si dansaren al cel, anunciava l´arribada del bon temps. Les oronetes vénen. les oronetes van, ara que és primavera, tu les veuràs cantant. Un bon dia construïren un mur de pedra que serví per a separar-nos del món exterior, i que encara hui es conserva en part. Des d´aleshores, el nostre camp de visió es va vore notablement reduït. Ja no hi véiem ni la séquia del darrere, ni els canyars que l´acompanyaven, ni els camps d´horta que flanquejaven el camí d´accés a l´escola. Els plataners que rodejaven el vell casalot de l´Escolaica, sí que continuaren fent-nos companyia a l´interior del pati.
Un matí, en acabar les classes, ens trobàrem un desconegut assegut a la part de dalt d´eixa tanca que en aquell temps ens semblava tan enorme. Tots ens quedàrem mirant-nos-el, encuriosits. De sobte, algú cridà: un blavet! I cametes per a què vos vull, no paràrem de córrer fins arribar a casa. Sense gosar mirar cap arrere ni una sola vegada. Aquella nit, ningú no s´atreví a dormir assoles, sense la companyia benefactora dels seus pares. Ni tan sols els més valents i agosarats d´aquells de nosaltres que anaven a fer harca, o a caçar granotes i sargantanes per les séquies dels voltants, o a nadar nuets en el riu quan venia el bon oratge. L´interior era tota una altra cosa. Era l´escola grisa d´uns temps grisos. Una escola de colors tristos i apagats on tot tenia un aspecte un tant inhòspit i destartalat. Des dels nostres pupitres, percebíem la precarietat de tot el que ens envoltava, mentre seguíem les explicacions del mestre en aquell llibre de paper aspre i tapes dures, el cató, que et descobria coses tan interessants per a les nostres vides com saber qui era Viriato o en què consistia la batalla de Lepanto. Recorde molt especialment les cares omnipresents d´aquelles dues fotografies que presidien totes i cada una de les aules. Eren la imatge d´un temps de silenci i de profunda misèria moral, l´encarnació d´una educació vigilada i autoritària, on s´impartien consignes més que no s´ensenyava a pensar i a treballar la imaginació. On la vara d´alguns dels mestres era més coneguda que el mateix nom dels propietaris, i la veu de la seua mala fama corria entre l´alumnat d´un curs a l´altre, d´una generació a l´altra.
La jornada, l´acabàvem, invariablament, formats en fila de tres, amb el braç en alt i cantant el caralsol. A ben segur que molts dels innocents i involutaris protagonistes de tot allò, sobretot els que no pogueren gaudir d´una trajectòria escolar més dilatada, difícilment guardaran un bon record d´aquella rigidesa gairebé militar de la seua curta vida d´estudiants. I és que cada matí, quan hi entraves, era com si la vida es quedara a les portes de l´escola, sense acabar de travessar-les del tot... L´eixida al pati a l´hora de l´esplai constituïa la nostra petita i, potser, inconscient venjança. Els nostres crits es mesclaven amb la piuladissa dels teuladins. I era com si recuperàrem la llibertat perduda. Les carreres i els bots, l´alegria i la imaginació desbordants dels xiquets a l´hora de jugar, eren una manifestació de la vida en tota la seua plenitud. Altres objectes i altres sensacions també ajudaren a endolcir la nostra estada al col·legi. Les gomes d´esborrar, amb una aroma a nata tan penetrant que feia ganes de donar-los una mossegada. Els quaderns acabats d´estrenar, en què escrivíem les nostres primeres frases mentre ens deixàvem embadalir pel sorollet esmorteït de la punta del llapis damunt el paper. La caixa de colors Alpino, amb els quals acoloríem els nostres dibuixos i començàvem a acolorir també el mapa de la nostra existència. Aquella bola del món, amb el seu blau del mar intens, que ens feia somiar amb uns altres mons, unes altres gents, més enllà dels límits de la nostra petita escola, de la nostra petita ciutat.
Aquella escola no massa acollidora tenia també els seus particulars redemptors. Bé ho sabem els que tinguérem la sort de gaudir d´aquell mestre vocacional que posà en les nostres vides els pilars més ferms de la nostra formació i ens despertà el desig d´aprendre, la curiositat pel descobriment intel·lectual. Que, com va dir algú, s´esforçà per descobrir els millors àngels del nostre caràcter. I és que molt possiblement siga el de mestre un dels oficis més bells i profitosos per al conjunt de la societat que pot existir. Ningú no oblida un bon mestre. Aquell mestre que ha fet fluir en l´interior de la seua aula el corrent natural de la transmissió dels coneixements, dels valors socials i personals, que és el que es troba al cor de l´educació i que, amb el temps, ens permetrà vore el món amb un poquet més de saviesa i dignitat. Tampoc no oblidarem els companys amb qui compartírem pupitres, jocs i complicitats. També les primeres baralles i les primeres malifetes, que és una de les coses que al capdavall més acaba unint els xiquets en eixe temps sense temps de la infantesa. I quan hui rescates d´algun calaix amagat una d´aquelles fotos, ja una mica destenyides, amb tots els companys de la teua classe reunits davant la porta principal de l´Escolaica, de seguida et vindran a a la memòria els seus noms i cognoms, que a força de repetir-los un dia i un altre quedaren per sempre gravats en l´arxiu sentimental de cadascú de nosaltres. Alguns d´aquells antics companys d´estudi acabaran convertint-se amb el temps en els teus millors amics. I t´adonaràs que va ser en aquella escola on començares a descobrir per tu mateix el que ja fa segles proclamà Epicur, "de tot el que la saviesa procura al conjunt de la vida de plena de felicitat, el més important, de molt, és el benefici de l´amistat".
Alguns d´aquells xiquets són els pares dels alumnes d´avui en dia. Un d´ells em comentava que el que més li sorprenia en el seu retorn al col·legi, era que les coses tenien una grandària molt distinta de com ell les recordava. Però la diferència substancial entre aquella escola i esta potser siga l´enorme distància existent entre el que apreníem abans i la realitat que ens envoltava. Amb el pas del temps, descobriríem que eixa realitat no s´acabava en el contingut del cató, ni tan sols en els rius i les muntanyes que pintàvem en aquell mapa de la península Ibèrica que amb tant d´interés havíem modelat en escaiola. Per això, ara que no som més que un mar de records i d´experiències, observem amb complaença com els nostres fills arrepleguen les fulles caigudes dels arbres per tal de festejar la tardor. I com celebren la festa de la castanya. I el carnestoltes. I el dia de la pau. I com tenen el seu racó de jocs en les aules d´Infantil. I el del material escolar perfectament ordenat. I un expositor ple de llibres al seu abast. I l´estora, on tots els dies només entrar a classe s´asseuen al voltant d´un d´ells que fa de secretari, i aprenen a comunicar-se i a respectar-se, a rebre les primeres lliçons sobre el valor de la diversitat i la tolerància. Avui, per sort, ja no s´imparteixen consignes ni s´imposa una única versió de la realitat, i els grisos d´altres temps han donat pas a una rica policromia de colors. I la marcialitat dels antics himnes ha estat substituïda per cançons que conten històries de sols solets, de llunes i prunes vestides de dol, i d´un pati d´una escola on hi havia un pardalet... I hom té la sensació que eixos deuen ser els colors i les cançons de la llibertat.
La nostra escola, l´Escolaica, es troba a punt de complir els cent anys de vida. Cent anys des que eixe edifici amb pinta d´antic magatzem de taronges va ser construït i els primers alumnes ocuparen les seues aules. Cent anys que donen per a molt i al llarg dels quals s´han format generacions i generacions de cullerans. I és que ha plogut molt des d´aquella escola originària de començaments de segle passat, de la qual encara perviu el nom amb què se l´ha coneguda popularment i que reflectia el seu esperit fundacional, fins arribar a l´escola actual. Un col·legi públic compromés amb la consecució d´una educació de qualitat al servei de la formació de ciutadans lliures, de pensadors crítics que contribuesquen al progrés de la seua societat, del seu poble. Compromés amb la vella quimera, no sé si dir utopia, que l´escola pública siga la biga mestra per garantir la igualtat d´oportunitats d´una societat que es vulga més justa i democràtica. Per més que els màxims responsables de vetlar per l´excel·lència d´aquest ensenyament siguen els primers a negar-li el pa i la sal. Algú hauria de recordar-los que no hi ha inversió de futur més profitosa que la inversió en educació. Mentrestant, el vell edifici de l´Escolaica sembla una mica desubicat i acomplexat entre tanta finca i tanta carretera. I ja fa temps que els antics plataners desaparegueren de l´interior del seu pati. Però, cada matí, quan òbriga les portes, continuarà penetrant la vida a l´interior de les seues aules de la mà dels mestres i dels alumnes, i es produirà eixe xicotet miracle quotidià de l´ensenyament i l´aprenentatge. I serà un bon moment per tenir més present que mai la memòria d´aquells fundadors de la nostra centenària escola que empenyaren la seua professió i la seua vida per tal de fer transitar la Cullera de´aquell temps pels camins de la ciència i l´ètica, el pensament i la llibertat.
(article publicat al llibre del Centenari de l´Escolaica)
VIDA
Els assegure que el meu propòsit era escriure un article
ben diferent a aquest. Diguem-ne, més lleuger. Més en consonància, potser, amb
l´època estiuenca en què ens trobem. Però sembla com si la vida no ens volguera
donar cap treva. Recordant-nos a cada pas, amb alguna de les seues sotragades
tràgiques, com de punyetera pot arribar a ser. I com de fràgil és la nostra
condició.
Tenia, en principi, la intenció de parlar-los d´un dels
llocs amb més encant del nostre poble, el Dosser. Un paratge que se n´ix
bastant de la imatge prototípica de turisme massificat que es té de Cullera. I on els nostres sentits poden gaudir d´un paisatge
amb espais encara verges i d´una gran bellesa. Com la seua platja, amb un imponent
cordó dunar acabat de regenerar. Platja que limita, per un costat, amb el parc
natural de l´Albufera i, per l´altre, amb l´únic tram de costa brava de la
nostra província. I que a banda de
permetre el contacte directe amb la natura, també compta amb tot un seguit
d´atractius esportius i d´oci, integrats de manera harmònica amb el seu entorn.
En aquest racó privilegiat del mediterrani, és on he
tingut la sort de passar amb la meua família els últims estius. I d´assaborir
la seua calma, la seua quietud. Un lloc ideal per a poder –com es diu ara-
carregar les piles durant aquest parèntesi estival, i desconnectar de la vida atrafegada de la
resta de l´any. Que predisposa, a més, a plaers tan saludables com el de la
lectura, o el diàleg amb u mateix. O a disfrutar de la conversa amb els amics,
i recordar així els beneficis de tota classe que comporta el conreu de
l´amistat. Un lloc d´aquells que deixen de representar en algun moment una
realitat purament exterior, per traslladar-se al terreny de les emocions més
íntimes.
Va ser precisament al Dosser, en concret a les portes del
renovat restaurant el Blanco, on em topí un dia de mitjans de juliol amb Fernando,
el psicòleg municipal. Jo anava acompanyat pel meu fill Robert i vam estar
xerrant una bona estona sobre com li anava a aquest en el Centre Ocupacional.
També sobre l´organització de les properes Jornades
educatives al mes d´octubre, de les quals Fernando era l´autèntica ànima mater i en les que ell mateix
m´havia animat a participar. Tots dos coincidíem plenament que era molt important
la continuïtat d´aquest espai de trobada i experiència compartida de la
comunitat educativa del nostre poble, a pesar dels temps de penúria en què
estàvem immersos. Tot seguit ens acomiadàrem, amb el propòsit de mantindre´ns
en contacte. Això últim, per desgràcia, ja no seria possible. Molt poquetes
hores després, i d´una manera sobtada, Fernando ens deixava per sempre.
Des d´aleshores, la majoria dels comentaris que he sentit
sobre la seua persona compartien un denominador comú. Fernando, per a la gent
que ha tingut la fortuna de conéixer-lo, ha sigut un gran professional i una
magnífica persona. Per damunt de tot, destacava per la seua bonhomia, pel seu
caràcter assossegat, cordial i acollidor.
D´eixos caràcters que aconsegueixen transmetre confiança i serenor a la
gent del seu voltant. Una persona molt humana, en definitiva. Qualitat que es
manifestava també en la manera com desenvolupava la seua tasca professional.
Una professió amb la qual estava compromés fins al moll
de l´os. I que l´exercia –a pesar del seu caràcter tranquil- amb un entusiasme,
i una passió, encomanadissos. Fernando,
des de la seua concepció humanista de l´ensenyament, era ben conscient que en
el món de l´educació es treballa amb un material humà altament sensible –els nostres
xiquets, els nostres jóvens-. Per això, la seua manera d´entendre l´educació
personificava a la perfecció el que ara s´anomena com a educació en valors. I
aquest compromís seu es manifestava sobretot en una sensibilitat molt especial
cap al grup d´alumnes, en principi, més desvalgut, més vulnerable. En aquest
sentit, per a ell, l´atenció a la diversitat o l´escola inclusiva no eren
conceptes buits de contingut, sinó el reflex de la seua particular visió del
que havia de ser l´educació, del que havia de ser l´escola. Una realitat tan
plural i diversa com ho és la vida mateixa.
Sobre tot això, parle amb un cert coneixement de causa.
Durant l´etapa d´escolarització de Robert a l´Escolaica,
vaig mantindre amb Fernando llargues i profitoses xerrades. La integració
escolar d´una persona amb discapacitat intel·lectual no és ningun camí de
roses. Però, sens dubte, Fernando, amb el seu tarannà optimista i la seua
positivitat contagiosa, va aconseguir que aquest acabara sent un camí molt més
fàcil i planer. Que les nostres lògiques preocupacions com a pares s´anaren
esvaint en comprovar com de feliç era Robert en la seua aventura escolar. Cosa
per la qual sempre li estarem més que agraïts.
A Fernando, l´acomiadàrem amb “Vida”, la seua cançó
preferida. Un cant a la vida que és tota una declaració de principis sobre el
nostre pas per aquest món. Tot un testimoni també de la seua personalitat
vitalista. Dissortadament, el destí ha volgut que eixa vida seua s´haja trobat
massa prompte –tal com diu la mateixa cançó de Llach- a mercé d´alguna onada
fatal. Molt abans del que tots haguérem desitjat. Per això, la millor manera de
mantindre viva la seua memòria és continuar amb tots els projectes que portà
endavant al llarg d´una vida tan fructífera com la seua. I, en aquest sentit,
em sembla una magnífica idea que les Jornades educatives de Cullera puguen
portar a partir d´ara el seu nom. Seria una forma molt bonica de recordar-lo i
de rendir-li un més que merescut tribut.
(article publicat al periòdic Informació de la Ribera)
Potser em deixin les paraules o potser em deixeu vosaltres o només els anys em posin a mercè d'alguna onada, a mercè d'alguna onada. Mentre tot això m'arriba, que a la força ha d'arribar-me, potser tingui temps encara de robar-li a la vida i així omplir el meu bagatge. Mentre tot això m'arriba... vida, vida!
Encara veig a vegades, de vegades veig encara els meus ulls d'infant que busquen, més enllà del glaç del vidre, un color a la tramuntana. M'han dit les veus assenyades que és inútil el cansar-me; però a mi un somni mai no em cansa, i malgrat la meva barba sóc infant en la mirada. De vegades veig encara... vida, vida!
Si em faig vell en les paraules, si em faig vell en les paraules per favor tanqueu la porta i fugiu de l'enyorança d'una veu que ja s'apaga. Que a mi no m'ha de fer pena, que a mi no em farà cap pena i aniré de branca en branca per sentir allò que canten nous ocells del meu paisatge. Que a mi no m'ha de fer pena... és vida, vida!
Si la mort ve a buscar-me, si la mort ve a buscar-me té permís per entrar a casa, però que sàpiga des d'ara que mai no podré estimar-la. I si amb ella he d'anar-me'n, i si amb ella he d'anar-me'n tot allò que de mi quedi, siguin cucs o sigui cendra o un acord del meu viatge, vull que tinguin aquest signe... vida, vida!
Potser em deixin les paraules o potser em deixeu vosaltres o només els anys em portin a mercè d'alguna onada, a mercè d'alguna onada. Mentre tot això m'arriba... vida, vida! Mentre tot això m'arriba... vida, vida! Mentre tot això m'arriba... vida, vida!
Si fa uns anyets, algú ens haguera dit que els dos grups més emblemàtics de la música en la nostra llengua plegaven (uns, els Obrint pas, iniciant un aturada indefinida; els altres, la Gossa Sorda, anunciantque s´ho deixen només acaben l´actual Gira) a ben segur que més d´un endevinaire de vocació haguera donat solemnement per finiquitada la que és, sens dubte, l´etapa més esplendorosa de la música en valencià.
Per sort, tota una sèrie de nous grups, de qualitat més que contrastada i d´estils molt diferents, han pres el relleu dels dos grups pioners, als quals tantes coses els hem d´agrair. Aquesta entradeta pretén, per tant, ser un xicotet tast d´alguns d´eixos nous -i no tan nous- grups, d´algunes de les seues cançons. Que servisca com a modest estímul per a que nova gent, gent jove sobretot, s´incorpore amb normalitat -sense prejudicis, ni barreres mentals- al grup cada vegada més nombrós de consumidors habituals de la nostra música, assistint als seus concerts, anant als festivals, descarregant-se les cançons, reproduint els seus videoclips per la xarxa, aprenent-se les lletres... per a que la festa no decaiga i continue durant molt de temps més. I així puga fer-se realitat allò que cantaven el pares de tota esta gran moguda, els Obrint Pas, Som la cançó que mai s´acaba...
SMOKING SOULS
"Amb Nòmades, Smoking Souls fan un
pas de gegant en la seua trepidant carrera. Melodies que apunten a les
emocions. Guitarres que trenquen els murs de la desil·lusió. Lletres que
reconstrueixen l'èpica del dia a dia. Un disc en què demostren perquè són el
que ja són.
El creixement d'Smoking Souls sorprén,
però té unes arreles profundes. Són representants d'una generació de joves que
des de menuts han explorat els territoris ocults de la música. Joves crescuts
als temps de la incertesa, però que l'han après a guanyar-la a colp de cançó.
Ho han mamat als paisatges de la seua Marina Alta. La terra en què han germinat
bona part de l'escena musical del País Valencià. Amb Mark Dasousa als controls, els Smoking
Souls han sabut exprèmer aquesta essència. Però amb formes i inquietuds
pròpies.
Els seus directes en són una
prova. Les cançons naixen de dins i l'allau sonora crea una atmosfera única.
Autenticitat, humilitat i honestedad en majúscules. I pura adrenalina. Unes
sensacions que han corregut de boca a orella fins a convertir-los en una
referència emergent de la nostra música. Aprenent i creixent cada dia. Perquè ells són ells: Smoking Souls. Nòmades
dels nostre temps. Nòmades vencent la por" (Propaganda pel fet)
A voltes necessites la cançó Quan vols estar despert, alerta i sobri Anant cap a Alacant -per interior- On diuen que has guardat tots els teus codis
Quan ella t'acompanya no et sents nu Vas construint amb ella un nou paisatge La brúixola que et marca -com ningú- Dreceres per a fer curt el llarg viatge
S'obri el cel allà on comença l'horitzó Tot es mou sota els núvols S'obri el cel allà on comença l'horitzó Roba al vent la força per a anar més lluny
València necessita una cançó Per a recuperar el vell somriure De quan senyorejava sobre el món Amb una ment desperta alerta i lliure
Dormida sota dècades d'asfalt jugada -com la història- sense regles Hereva del dolor d'un temps malalt On cauen en l'oblit les veus i els segles.
S'obri el cel allà on comença l'horitzó Tot es mou sota els núvols S'obri el cel allà on comença l'horitzó Roba al vent la força per a anar més lluny
Octubre necessita una cançó Com un senyal ocult o una consigna Camine a les palpentes pels racons D'una ciutat desperta, alerta i digna
Les places -a parir- infantaran Un dia nou i una nova esperança La calma dels carrers arribarà Quan trobe l'equilibri la balança
S'obri el cel allà on comença l'horitzó Tot es mou sota els núvols S'obri el cel allà on comença l'horitzó Roba al vent la força per a anar més lluny
A voltes necessites la cançó (…)
Començàrem el viatge junts Tanmateix sortia el sol I les teues mans tremolaven de fred T'agradava el vent gelat del nord Que et feia tancar els ulls Per imaginar, pensar en el què
Què està passant? Com hem arribat fins ací? Mirem i no ens trobem Herència cremada, arrasada Que ens ha tocat, que ens ha ofegat i aguantem Tragant el que vols dir
Ja està bé ja ens hem cansat de ser El que paga els plats trencats Sense trencar res et sens culpable i no, No necessitem algú que espente, Ni que estire d'aquest fil Tan sols esperem que torne a començar
Què està passant? Com hem arribat fins ací? Mirem i no ens trobem Herència cremada, arrasada Que ens ha tocat, que ens ha ofegat i aguantem Tragant el que vols dir
I agafa'm de la mà I no mires agafa't fort I entre les llàgrimes Que es sequen pel camí Ens retrobarem amb ells
Representem tota força que ens ha abandonat L'espenta Hora de mirar, per on passa I esborrar l'emprenta Escolta'm el que et dic I agafa'm de la mà
Tan sols esperem que torne a començar Despertar allò, que estava
Sols esperem que tot torne a començar És l'hora de mirar, pero on passa i esborrar L'emprenta
Què està passant? Com hem arribat fins ací? Mirem i no ens trobem Herència cremada, arrasada Que ens ha tocat, que ens ha ofegat i aguantem Tragant el que vols dir
I agafa'm de la mà I no mires agafa't fort I entre les llàgrimes Que es sequen pel camí Ens retrobarem amb ells
Desperta!
Espera’m, no et distàncies més.
Enyore aventurarme amb tu
Per la senda que marcàrem
Entre estranys els dos.
Curiosa caixa de records
En la cambra de l'oblit,
Ara oberta la memòria
I el que som avui.
Em mires enfadada als ulls.
No aixeque el cap, jo vull seguir.
Si jo continue, espere
Que tu vingues amb mi.
Les ganes de plorar seran
Les ganes de seguir avant.
Si jo continue, espere
Que tu vingues amb mi.
No hem deixat cap senyal;
Ni el rastre de les nostres mans.
La identitat del que som
L’han esborrada amb la por,
Amb la seua por.
Serem l’herència del seu imperi,
Que no oblidem aquell passat fosc.
Serem l’herència del seu imperi,
Que no deixem de ser la llum.
Ja era tard, era de nit,
Tu amb el conflicte a l’esperit,
Ens han enganyat
I ens sembla divertida la funció.
Sabérem reaccionar a temps,
Crear els llaços d'unitat,
Que la resposta que volem
Siga de llum i foc.
I ara ja hem activat,
El compte enrere ha començat.
Que l’explosió de colors
Siga per alçar la pols.
No hem deixat cap senyal,
Ni el rastre de les nostres mans.
La identitat del que som
L’han esborrada amb la por,
Amb la seua por.
Serem l’herència ...
La força i l’estima d’aquells amants
Que al llarg de la historia amagaven l’amor.
La por que els teus avis van suportar,
L’hem heretada els fills de la nit.
Som fills de la nit.
L'home de cent anys Quan tenia un any Feia amb una estela El torn de la terra Feia amb un badall L'home d'un any Tota una mar plena De diamants I mentrestant Se fa pesant L'home d'un any
L'home de cent anys Quan tenia vint anys Feia amb una ideia El torn de la terra Feia amb un company L'home de vint anys Un món a la imatge Dels seus batants I mentrestant Se fa pesant L'home de vint anys
L'home de cent anys Quan tenia quaranta anys Feia amb l'ollada Tota la setmana Feia amb un cavall L'home de quaranta anys Deu mil quilòmetres Dins d'un camp I mentrestant Se fa pesant L'home de quaranta anys
L'home de cent anys Quan tenia setanta anys Prenia el sol que feia El torn de la terra Mirava endarrera L'home de setanta anys Mirava endavant I ja era un infant I mentrestant Se fa pesant L'home de setanta anys
L'home de cent anys Quan fa els seus cent anys Sai d'una misèria De nou cent mil anys Se beu el seu xampany.
ZOO
"Panxo ha decidit fer camí pel seu
compte. Qui fóra un dels primers membres d'Orxata Sound System, també de Ràdio
Macramé, disc-jockey de Riot Propaganda, i raper empedreït, acaba de llençar
'Estiu', la primera cançó del projecte ZOO, que tenia poques pretensions però,
vista l´enorme resposta del públic, desembocarà en un disc.
La sinceritat per davant: 'Estiu'
no és (o no pretenia ser) una cançó de l'estiu, valga la redundància. Però la
data de presentació, el to del tema, l'escenari del vídeo-clip (entre d'altres,
la Platja de l'Ahuir, gens casual), i la temperatura de la lletra fan pensar en
begudes fredes, platja i relax. Tampoc era més que la primera cançó del
projecte en solitari (encara que ell sempre parla en plural, perquè ZOO és un
col·lectiu) d'un addicte a escriure versos que ha passat per diferents
projectes i ara vol provar pel seu compte.
Panxo revela que és de família castellanoparlant. A sa
casa, només ell parla valencià i, de fet, els seus primers projectes (Sophy
Zoo), eren de rap en castellà. Després arribaria el pas per Orxata, l'entrada
en l'escena de la música en valencià i la sensibilitat per la promoció de la
llengua a través de la música. Un bon dia va decidir provar a rapejar versos en
valencià. "I vaig descobrir que té una sonoritat que, per al rap, dóna
molt de joc", explica." (Guillem Sanxis)
Cau la calor a la safor bombeja el ritme
No estem fent merda facilona, ací fem himnes
Se'n va el dolor amb l' olor a mar, les primaveres
demanen vida, l'estiu arriba…
El sol ha eixit, la ràdio sona, estem vius,
estic fent temes i esperant per si somrius,
érem feliços amb mentires de mil colors,
tinc els conflictes d'un suïcida, tinc por…
I vull tornar als meus impulsos, ser pràctic,
que si ella sona jo tremole, lo màxim
venen trompetes, no és Gillespie,
etern als samples, és Ainsley: "Brother, ho volen simple".
Volen que venga el discurs que ven, que no qüestione
volen que calle i que puge al tren
i aquella gent que em demana frases? que
em diu que torne? No s'imaginen lo mal que em senc.
Pero hui ja passe del drama,
vull tocar el foc, sentir que crema
Jo tinc set de vida, no de fama
no vull que un error siga un problema
Però hui ja passe del drama
l'auto-compassió és una condemna
Jo tinc set de vida, no de fama
no vull ni la reixa ni la pena
Res del que passa és comparable a tu,
la nostra eixida eixida, homes i dones d'actes impurs,
tu eres rebel i consentida, res del que passa és comparable
a tu. Passa la vida!
Res del que passa és comparable a tu
la nostra eixida, homes i dones d'actes impurs,
Perquè tu tanques la ferida, res del que passa és comparable
a tu. Passa la vida!
I un altre any perdut en esta confusió vital,
lluitant contra els dimonis que van per dins cridant,
buscant guanyar-me la partida, i perdre la raó,
buscant que perga les forces, passa la vida i jo…
veig als majors, i pense en tot el que es mereixen,
i baixa la esperança i puja el pa
i amb esta perspectiva qui vol crèixer, eh?
dubtes i dubtes, depressió ve i eufòria va.
Que no serà per ganes de ficar les bombes,
que serà per la por a perdre el que tenim
qui no censura el fons, critica per les formes
i uns passen del tema, i uns filen massa prim.
Volen que venga el discurs que ven, la porten clara:
jo el que vull vendre és la victòria cara.
Que vull mirar als ulls si un dia arriba l'hora…
Que no puc ser feliç amb tanta merda ahí fora
Pero hui ja passe del drama,
vull tocar el foc, sentir que crema
Jo tinc set de vida, no de fama
no vull que un error siga un problema
Però hui ja passe del drama
l'auto-compassió és una condemna
Jo tinc set de vida, no de fama
no vull ni la reixa ni la pena
Res del que passa és comparable a tu,
la nostra eixida eixida, homes i dones d'actes impurs,
tu eres rebel i consentida, res del que passa és comparable
a tu. Passa la vida!
Res del passa és comparable a tu
la nostra eixida, homes i dones d'actes impurs,
Perquè tu tanques la ferida, res del que passa és comparable
a tu. Passa la vida!
I diuen per el barri “Qui són eixos tres?”,
Els aturats de sempre, els horteres del mes,
Jo estic riguent-me de qui està davant de mi
Dins d’eixe espill, matant complexos, volent-me així
La serietat és massa seria pa no fer-li broma
La senzillesa és sinònim de ser persona,
Riguent fins a quedar afònics, amb Rodri i Tony
Tornant borraxos des del Cabanyal a Beni
T’estan diguent que sigues dur, que ets un home
Que amagues el dolor, i fardes de patrimoni,
La naturalitat és crim, coses del dimoni,
Arrel i ales, gràcies mama, poder de dones
Debilitats et fan fort
L’amor té la mentira, la vida té la mort
Que no t’anul•len, no es un tunel sense eixida,
Manen la voluntat i el temps, no la sort
Manen a una, els tres que sents,
Pren d’esta merda, fuma,
Beuen del ron, del rock i el fonk, estos cabrons,
T’abrumen,
I sempre orgull de classe, militants de base,
Enamorats de rapejar fins que se vos passe
I des de Sants fins a Valencia s’escolten
La resistència que obri el pas i les portes
Ohhh som per a bé o per a mal
Imperfeccions, son reals i son nostres
I més humans, i més reals
Dos de la terreta i un del barri
Plan-B al beat, shake your body,
Amb camisa, a Can Batlló,
Gel i sifó en aquesta vida grisa
Esclaus del mercadeig,
Portem el cabreig fins als palaus,
No hem vingut a fer les paus
D’estiuet sense pasta i tu al tercer postgrau
Estic perdent enters, malalt de 45 i LP
Nen, estem fent avions de paper amb les
nostres misèries i els vostres clitxés
calla, es música apatxe, amb el Toni
el Panxo i la cassalla a paxes,
València és més que ska i gralla
No xapen a les 3, Violència es canalla
Obrim escletxes, i si el plan falla
Trenquem el setge i no volem medalla
Enamorat d’aquesta merda fins la tomba
Si la vergonya al•liena no ho esfondre.
Llegó el chico de la barba y de la voz nasal
El que llena tu casal y cansa al barman
Con chanclas y un bañador, con la actitud del ganador
Con este olor a alcohol y la sonrisa intacta
Y defendamos la alegría y la imperfección
La rebeldía y la belleza que tiene el error
El amor por una causa,
con la cabeza siempre alta, entregando el alma en cada canción
Que yo no escribo para sonar en Radio 3, qué va
Escribo por necesidad, pa’ calmar el estrés
Lejos del interés, sin pensar en qué dirán
Con toda serenidad y un punto de timidez
Y esas críticas feroces yo no sé qué quieren
Buscan acallar nuestras voces y ven que no pueden
Están buscando que me enfade y pierda los papeles
Pero no saben que yo me crezco cuando me hieren
Y entonces saco el compromiso, saco la rabia
Cansado de tanto sumiso, tanta arrogancia
Cansados de ser esclavos, ser olvidados
Y enamorados de rapear hasta perder el habla.
Vull que les canes que pentine parlen
Quantes històries guarda este cabet,
Guarda secrets, crida el xiquet,
Quan sent que, per fi, puc trobar-me
que el veu prop de mi, vull trobar-te
vull donar-te el que vols,
ansietat, frustracions, desterrar-les,
vull que m’entres endins, sense por
sense por, sense atendre a raons
fins que agafen les notes colors,
sense ordre, insurrectes
la sintesi perfecta, cançons
cançons i cançons, amb lletres reals
honestes, sinceres, egòlatres, rares
donant via lliure al instint animal
mirant com ens brillen les cares
I que brolle la ràbia d’un crit ancestral
I que fem de la por una dansa tribal,
I que perguen i paguen amb sang esta fam
Que no tot en la vida és faena, que morir és no viure lluitant
Vull deixar de alienar-me amb la merda, omplir-me de ràbia i desig
Vull sentir-me d’on soc… d’una terra, que m’importa prou més que un pais
Vull guanyar-los ja, ara i per sempre… i que mama no plore, no s’ho mereix
El concepte és molt fàcil: si ha de plorar algú que ploren ells!!
Imprimir caràcter i ritme, pessa més el cul que la moral
El orgull que pica, que ofega, moltes vergonyes per amagar
Vull que arribe algo, el que siga, però sé que si no em moc mal
Senc que igual això mai arriba, i hi ha algo m’espitja a abandonar
Vull gaudir de tot, sense mida, sense resistències ni frens
Se que eixa baralla és la vida, sempre que tingues un plat calent
Vull la veritat, la certessa, el sentit, que la gent es crega que pot!!!
Perdre la por, matar la culpa, amic, no demanem res, ho volem tot!!!
Sí, quiero que suene sincero, cortarle los hilos al titiritero ya!!
Quiero al poema sin amos, que crezca en las manos de algún alfarero,
Sí, caigan las frutas del cesto, muera el traidor que dispara a los nuestros
Suene en la calle el clamor, sienta el tirano angustia y dolor
Qui serà el valent que li ho conte als nostres fills?
Quants podran mirar-se algun dia al espill?
Qui pot assumir-ho que no és tan senzill, però…
Hem de seguir, hem de seguir….
ASPENCAT
Aspencat és un grup musical de
Xaló, la Marina Alta. El seu estil s'ha basat en l'ska, el
reggae i el drum and bass, però en l'actualitat han avançat cap a uns ritmes
més electrònics on es pot veure la presència del dubstep. Han aconseguit així,
un estil propi combinant sons electrònics amb l'estil que ha predominat fins
aleshores. En l'actualitat conformen una de les bandes més referents del
País Valencià, que amb l'aturada dels Obrint Pas se'ls ha considerat com els
seus successors actuals. Amb això, han estat considerats juntament amb La Raiz
i Orxata Sound System com un dels grups valencians que desafien la cultura
institucional pel contingut crític de la seua obra.
Aspencat naix el 2005 amb
components de diferents pobles de la seua copmarca.
L'eclosió de la banda va tindre lloc en torn als anys 2005 i 2007 quan tocaren
a festivals com Arrels, l'Aplec dels Ports o la Gira d'Escola Valenciana i
moltes nits acompanyant a grups valencians com Obrint Pas, Sva-ters, La Gossa
Sorda o Skalissai. L'any 2007 autoprodueixen la seua primera maqueta amb el
títol de "La festa està servida" i arribat el 2009 enregistren el que serà el
seu primer disc d'estudi, autoeditat, "Obri la llauna". El grup en el 2010, el
seu any de més èxit, traspassen fronteres actuant a un poble de França. Després
de l’èxit de la gira “Obri la llauna Tour 2010”, Aspencat presenta el seu
tercer treball "Naixen Primaveres", on reforcen la línia marcada al
seu darrer disc amb lletres més combatives. Aquest treball, es caracteritza
per la predominança del reggae, el dub, l'ska i els sons electrònics
conjuntament amb la lírica desafiant que més els caracteritza. El seu últim treball "Essència" (2013) ha asssolit un enorme ressò i èxit.
Quan caminàvem per la desobediència Quan tu i jo teníem somnis rebels Quan sobreviure forma part de l'essència A la meua terra hi ha una pluja d'estels
Quan caminàvem pels carrers de València Quan tu i jo teníem somnis rebels I amb poemes d'amor bastíem la resistència.
Per camins d'horta sembrada avancem Enyorem un temps que no s'ha viscut encara Un passat de lluita accelerada Assaig d'una esperança que camina fermament I transforma aquest present
El Cabanyal que resisteix Hui no tinc cap dubte, hui t'estime encara més Hui vull fer l'amor de matinada Hui voldria ser un gran deixeble d'Estellés Veig murals a les parets
Saps que no vull glòria ni riqueses No vull cartes de promeses enfonsades en el mar Que no vull palaus ni vull princeses No vull plors, ni vull tristeses, comencem a caminar
Quan caminàvem per la desobediència Quan tu i jo teníem somnis rebels Quan sobreviure forma part de l'essència A la meua terra hi ha una pluja d'estels
Quan caminàvem pels carrers de València Quan tu i jo teníem somnis rebels I amb poemes d'amor bastíem la resistència.
Fins un nou combat.
Diari de viatge amb l'horitzó de 4 parets
Llarga travessia, ara sóc un estranger
que viatja sense brúixola ni ensers
tinc el teu amor, no em caldran diners.
Tu dius que m'esperes, jo et promet que tornaré
Un bes de despedida i una foto d'amulet ,
La llibertat no abraça al foraster,
li carrega el mort a qui no té res
Fort fort vaig fent-me fort
No m'importen els cops si m'abriga el teu cor
Fort fort, camine en la foscor
Perquè ja he perdut la por!
He creuat camins de gel
Al calor de l'esperança
He desafiat les lleis
Contra murs d'intolerància
He olorat la teua pell
Als racons del sud de l'enyorança
Només pararé un moment
Per a lluitar amb la distància!
Creix la violència a l'interior d'estos racons
No és pressumpta la inocència en els carrerons
La tortura t'exprimeix el subconscient
Però tinc el teu amor, faig volar la ment
Dibuixe un nou matí, molt lluny d'aquesta gàbia
Estic en un combat i la distància és l'adversària
Per acariciar tota la nit els teus cabells,
Creuar la mediterrània amb el primer vaixell!
Fort fort vaig fent-me fort
No m'importen els cops si m'abriga el teu cor
Fort fort, camine en la foscor
Perquè ja he perdut la por!
He creuat camins de gel
Al calor de l'esperança
He desafiat les lleis
Contra murs d'intolerància
He olorat la teua pell
Als racons del sud de l'enyorança
Només pararé un moment
Per a lluitar amb la distància!
Dona-li a la màquina, que el fum que veig
crec que no m'agrada però hem d'eixir
La distància és el trajecte, nord , sud, est i oest
És l'adrenalina que jo compre amb tu
Ara sóm adictes a la multitud
Poesia en la distància
Nord, sud, est i oest
Retindre en la retina
La imatge del viatge
L'amor i les paraules que són armes
Crida, crida!!!
Nous escenaris que no em xafat
Per obrir les portes de bat a bat
Soterrar fantasmes del passat
Creixen les forces al teu costat
Per ocupar noves estacions
Dibuixar espais amb murs de colors
Conservar el foc i esculpir cançons
Que ens alliberen d'aquests barrots
Guanyarem les festes populars
No caurem mai en els seus paranys
Guanyarem les festes populars
I nous himnes sonaran!
Que la guerra no ha acabat
Hui serem corresponsals
Contra oracles de gegants
Sumarem més mans
Si continuen les mentides hui
Creua la porta
Perquè el combat comença aquesta nit.
Queden matinades
De somnis inundades
Parlen les mirades i dansem fins que isca el sol
Queden mil batalles
Converses i rialles
Seguirem fent soroll fins que isca el sol
Curses d'obstacles que em superat
Per omplir paraules de dignitat
I rimar desitjos de llibertat
Vibren les goles al teu costat
Per fabricar sendes d'il·lusions
Renovar les armes i condicions
Construir missatges per nous actors
Que ens alliberen d'antics guions
Hui la veu del poble no té son
Alça el puny i crida pel que som
Hui la veu del poble no té son
I ofega la nit amb rom
Ens pariren per vetllar i hem passat ja molta fam
Contra estaques i covards sumarem més mans!
Si continuen les mentides hui
Creua la porta
Perquè el combat comença aquesta nit.
Queden matinades
De somnis inundades
Parlen les mirades i dansem fins que isca el sol
Queden mil batalles
Converses i rialles
Seguirem fent soroll fins que isca el sol
La veritat segrestada
per un rescat manipulada
Maquis gegants de matinada
Sona l'alarma
Mosca volant adoctrinada
Noves vessants d'una paraula
Des dels terrats amb esperança
Saltant la tanca
Si continuen les mentides hui
Creua la porta
Perquè el combat comença aquesta nit.
Queden matinades
De somnis inundades
Parlen les mirades i dansem fins que isca el sol
Queden mil batalles
Converses i rialles
Seguirem fent soroll fins que isca el sol
TARDOR
"Pocs grups hi ha que m’hagen
causat tanta sorpresa com el disc debut del grup Tardor. Personalment, els vaig
escoltar per primera volta quan van aspirar a grup revelació dels Premis Ovidi
al 2011 o quan van guanyar el concurs Amplifica’t el 2012. No els havia
escoltat mai, però ja hi havia referències que aquests tres xics estaven fent
bona música. Ha estat a l’Octubre, amb la publicació de Revolució de l’Estat
Latent ( Mésdemil, 2012), quan han irromput en l’escena musical valenciana amb
molta força.
Un grup de la vella escola:
guitarra, baix i bateria. No cal res més, és la fórmula correcta. Un altre
exemple, per als detractors de la música en valencià, que no sols hi ha grups
amb dolçaina i vents. Que el ventall musical valencià és ampli i, per si fóra
poc, amb qualitat. Àlex, Cesc i David es sumen a la secció de grups com 121dB,
Sant Gatxo o Malnom. Si hi ha una cosa que sobreïx de la resta és la força que
tenen les melodies: s’endinsen per a xiular-les i retenir-les de seguida. Una
veu que passa de la melancolia a l’eufòria amb molta facilitat. Per fi tenim
grups que canten bé i ens creen addicció, ja no s’amaga entre els instruments
que l'envolten. Tardor, però, a més de tindre una melodia i lletres que
captiven, tenen unes guitarres i ritmes que la reforcen i li donen esplendor.
Un grup jove que ens representa a molts de la nostra generació: davant de tanta
obscuritat que ens vindrà damunt cal treure la còlera amb un somriure. No tot
està perdut i hi ha molt a guanyar: criden a una revolució interior per fer
front al món que ens rodeja". (Víctor Vanyó)
Després del foc vam descobrir retalls de temps millors, dies que no tornaran
No queda res, aquell joc innocent va cremar fa temps
ja no hi ha llum als nostres ulls hem alçat murs
<< Busque entre els racons jo, busque entre els racons d'allò que sóc les fulles que ens refugiaven Mai oblidarem, mai oblidarem aquella olor que van cobrir les flames >>
He sentit el buit en mirar enrere, en buscar les restes d'allò que erem
Recordes el so del vent agitant els teus cabells? Les il·lusions eren gegants, creus que les podrem recuperar?
L'arbre que solíem pujar quan teniem més dits a les mans que anys ara es cendra, terra negra poc més que un record amarg L'arena cau per forats que amb el temps no podrem tapar No tenim res, no ens queda res d'aquell bosc
Submergits completament, s'ha parat el temps i el vent
.jpg)
.JPG)
