Han passat anys i panys
des que el seu carrer de tota la vida marcava un dels límits entre el casc
antic del poble i aquell paratge conegut com la Vega, que s´extenia imparable
cap al riu davant els seus ulls encuriosits. Territori inexplorat d´horta, sèquies,
baladres i canyars, d´una irresistible fascinació per a aquells ulls encara de
xiquet.
Un carrer on sols, de
tant en tant, el pas fugaç d´algun dels pocs cotxes que n´hi havia, semblava
pertorbar una miqueta aquella placidesa que ho embolcallava tot. I que pareixia
reviscolar quan era inundat de vida pels xiquets de la contornada, amb els seus
jocs, baralles i malifetes. Una xicalla que, a poc a poc, anà perdent el
protagonisme per la invasió inclement d´aquells vehicles a motor, que
començaren a campar pertot arreu. I acabà pràcticament per desaparéixer d´un
escenari cada vegada més hostil a la seua alegria de viure. Des d´aleshores,
aquell carrer, el seu, anà fent-se una miqueta més trist, més apagat, més sense
vida.
Només tocar març, i en
acostar-se les festes de sant Josep, el carrer tornava a revifar, tot recobrant
l´alegria d´altres temps. Potser, per a ell, ja era massa tard. En aquelles
últimes revoltes de la vida, ni el rebombori de la festa ajudava a despertar la
seua ànima decaiguda. És més, fugia de la gresca com de la pesta. No se li
encomanaven ja les rialles despreocupades de la gent. I ni tan sols el soroll
de la música, o el de la pólvora, aconseguia il·luminar els seus ulls com quan
era jove. Ben al contrari, tot li molestava. Durant aquells dies, s´aïllava del
món. S´atrinxerava a dintre casa seua, després d´haver ben tancat portes i
finestres, per a que no es colara ni una espurna del comboi provinent de la
falla de la cantonada.
Fora, la primavera
esclatava a tort i a dret, mentre ell, reclòs al seu cau solitari, es deixava
atrapar per la nostàlgia. I tot un mar d´emocions i sentiments tornava a passar
pel més profund del seu cor. Com els d´aquella escena en què de menut, i
acompanyat per la seua colla d´amics, recorria tota la barriada per abastir-se
de les andròmines que cremarien la nit de sant Josep. Casa per casa, anaven
regirant i espigolant les pallisses i els corrals del veïnat, a la recerca
d´aquells trastos vells, d´aquells mobles i utensilis de fusta, que ja no
servien per a res i donaven als seus propietaris més pena que altra cosa. Una
vegada acabat el recorregut, es posaven a amuntegar les peces conquerides en un
descampat que hi havia al costat de la vella Escolaica, enmig d´aquella geografia de sèquies i canyars tan encisadora.
Cada cadira de bova,
cada tauleta de fusta, cada vella agrunsadora, era ficada i tornada a ficar amb
tota l´atenció del món, com si els anara la vida en la disposició de cadascun
dels elements. A poc a poc, aquell muntó de trastos vells i inservibles anava
prenent volum davant d´uns ulls expectants, il·lusionats. Per a rematar la
feina, es dirigien cap a l´última de les etapes de la seua particular
cercavila, la fusteria del seu iaio Josep. Era com la festa grossa. Allí sí
que, de veritat, es posaven les botes. Com tots els anys, i aprofitant l´avinentesa, el iaio
s´havia dedicat a fer neteja. I quan hi arribaven, a la mateixa
porteta de la fusteria, ja els tenia preparat un autèntic tresor de fusta,
cartró i serradura, que havia anat amuntegant al llarg dels dies. Tots a una
carregaven aquell fardell enorme, i es dirigien eufòrics cap al descampat de la
seua escola. Finalment, aquella pila de trastos acabava prenent una alçada tan
considerable que semblava enlairar-se cap al cel. Una vegada enllestida, li pegaven
una i mil voltes. I se la miraven i remiraven de dalt a baix. I de baix cap a
dalt. En silenci. Era la seua falla, pensaven. I com n´estaven, d´orgullosos.
A boqueta de nit, es
reunien tots plegats al voltant d´aquella foguera per a calar-li foc. A
pesar dels anys transcorreguts, encara recordava totes i cada una de les cares
dels allí presents. Unes cares, embelesades per la bellesa del foc, per
l´agitació d´unes flames que lluitaven per trepar cap al cel. I que enmig de la
foscor de la nit, il·luminaven amb la seua resplendor els ulls de tota la colla
d´amics. També els del iaio Josep, a qui tots els anys se li escapava un riuet
de llàgrimes, regalimant-li galtes avall. I ell, desconcertat i amb un nuc a la
gola, intentava endevinar el perquè d´aquell plor.
El seu iaio va ser,
sens dubte, l´heroi de la seua infantesa. Només tenia ocasió, se n´anava cap a
la fusteria. I allí es passava hores i hores, contemplant-lo. Amb el seu
davantal, d´un marró desgastat per
l´erosió del temps. Amb aquell llapis gruixut, tan característic dels fusters,
a l´orella. Amb la punteta del cigarret a la voreta dels llavis, a punt de
caure-li d´un moment a l´altre. Ell, embadalit, no deixava d´admirar amb quina
destresa manejava totes i cadascuna de les seues eines, el martell, la serra,
el cargol… i aquell metre i aquells regles que li servien per traçar damunt la
fusta una geometria precisa i perfecta de línies corbes i de rectes.
En aquell univers, un
tant màgic per als seus ulls de xiquet, tot
tenia el seu lloc i la seua funció. Molt sovint s´asseia en un pupitre
fabricat pel mateix iaio, per a que poguera fer els deures mentre
l´acompanyava. Era igualet al de l´escola, amb el seu foradet per al tinter i tot.
I des d´allí, enmig d´aquella olor una mica embriagadora a fusta i a cola, alçava
els ulls del pupitre i tornava a observar la paciència, la dedicació, l´estima
pel treball ben fet, amb què el iaio Josep revestia la seua feina. I gaudia en
vore com, deixant-se envair per aquella calma que ho amarava tot, agafava la
lija de vidre i començava a refinar i llimar les asprors de la fusta. I en
aquell precís moment, el temps semblava detindre´s. Com si d´un acte d´amor es
tractara.
Algú va dir que ser
vell és saber estar sol. Aquell matí de falles, però, no se sap ben bé per què,
sentí la necessitat d´escapar del seu amagatall i d´enfrontar-se a les seues
pors. Als seus propis dimonis. Només eixir de casa, entropessà amb la falla de
la cantonada. I tal com s´hi apropava, anà descobrint una figura molt familiar
per a ell. La d´un ninot al voltant del qual s´agombolava la gent, i del qual
ja no pogué apartar ni per un instant la seua mirada. El ninot d´un home vell.
Amb un davantal d´un marró desgastat. Un llapis gruixut, a l´orella. I un
cigarret a la voreta dels llavis. Treballant al seu banc de fuster. I amb un
xiquet, al seu costat, assegut en un pupitre d´escola dels d´abans. I de sobte,
tot un fum d´emocions i sentiments esclataren, de nou, a dintre d´aquell cor
que ell creia apagat per sempre. Mentre un riuet de llàgrimes brollava del fons
dels seus ulls. I regalimava galtes avall. Al temps que el perfum de la memòria
s´escampava per totes les cases i carrers
de la barriada.
Toni
Picazo
(Article publicat al llibret de la Falla la Bega, Falles 2015)
