Charles Baudelaire (París, 1821/1867)
Baudelaire és considerat el pare de la poesia
europea moderna.
La seua vida està marcada pel
dandisme, els viatges i una relació sentimental amb l´actriu mulata Jeanne
Duval, amb qui va mantindre una relació tempestuosa al llarg de tota la seua
vida.
Jeanne Duval, amant de Baudelaire.
Mostrà interés per les drogues a
causa d´una recerca moral i estètica, i també per alleugerir el dolor que la
sífilis li provocava a la fi de la seua vida.
A ell es deu la concepció del
poeta modern rebutjat per la societat burgesa, als valors de la qual s´oposa;
l´artista maleït entregat al vici i a la recerca d´una satisfacció que no
arriba mai.
La seua obra mestra, Les fleurs du mal (1857), va estar
envoltada per l´escàndol, fins al punt que Baudelaire va haver de sotmetre´s a
un judici, ja que part del contingut del poemari va ser considerat una ofensa a
la moral pública.
La interpretació general de
l´obra s´ha considerat com una reflexió sobre la rebel·lia. L´esperit poètic de
Baudelaire és un esperit rebel, irreverent davant les convencions de l´època.
Es tracta d´un intent
d´alliberament per mitjà de l´art, la bellesa i l´amor.També pel món anònim de
la gran ciutat i els paradisos artificials. Per a, finalment, buscar la
redempció per la via maligna, la perversió, el sadisme, el vampirisme…
Al capdavall, l´única via segura
seria la salvació per la Mort, expressant així la derrota general de l´intent.
La poesia de Baudelaire s´orienta
sobretot a sacsejar la consciència moral del lector. Baudelaire només veu el
costat negatiu de la societat contemporània i pensa que l´home no és bo ni
solidari ni generós, sinó instintivament pervers i depravat.
Els seus poemes són l´expressió
de la doble atracció cap al Bé i el Mal que veia en tots els homes. L´individu
és un subjecte dividit entre Satanàs i Déu, atret amb idèntica força per allò
diví i allò diabòlic.
Un tret molt important de la seua
poesia és la recerca de la musicalitat. El poema ha de suggerir, com la música,
per mitjà de les paraules i les imatges.
Amb Les fleurs du mal, Baudelaire
va construir un pont entre el Romanticisme i la poesia contemporània.
Tomba de Baudelaire al cementiri de Montmartre.
Recital Literatura Universal i Francés
El dia 20 de desembre, organitzat pels Departaments de Francés, Música i Valencià, realitzàrem al nostre centre un recital amb poemes extrets de Les flors del mal, de Charles Baudelarie.
Els alumnes de les assignatures de Francés (Marina, Andrea i Aina) -que ho feien en la versió original, en francés- i de Literatura Universal (Marta, Irene i Diego) -en la versió en català- s´encarregaren de recitar els poemes.
Comptaren, a més, amb l´acompanyament musical de Javi (guitarra), Irene (piano) i Sandro (piano).
Tot seguit vos oferim imatges del recital, així com dels poemes seleccionats -en les dues versions- i els textos introductoris explicatius de cadascun d´ells.
Le chat/El gat
Aquest poema opera amb la
identificació de la dama –Jeanne Duval- i el gat.
Identiticació que es revela de
manera explícita quan, per exemple, fa referència al seu cos bru. Del gat i de
Jeanne.
I és el tacte del “cos elèctric”
del gat el que provoca la visió de l´estimada.
Viens, mon beau chat, sur mon coeur amoureux;
Retiens les griffes de ta patte,
Et laisse-moi plonger dans tes beaux yeux,
Mêlés de métal et d´agate.
Lorsque mes doigts caressent à loisir
Ta tête et ton dos élastiques,
Et que ma main s´enivre du plaisir
De palper ton corps électrique,
Je vois ma femme en esprit. Son regard,
Comme le tien, aimable bête,
Profond et froid, coupe et fend comme un dard,
Et, des pieds jusques à la tête,
Un air subtil, un dangereux parfum
Nagent autour de son corps brun.
|
Vine, gatet, al meu pit amorós
-les urpes, a l´amagatall-
i deixa´m submergir-me en els teus ulls,
barreja d´àgata i metall.
Quan amb els dits t´acaricie ben a pler
el cap i el llom flexible,
i quan la mà va i s´embriaga de plaer
palpant-te el cos elèctric,
veig la figura de l´esposa. El seu esguard,
com ho és el teu, amable bèstia,
profund i fred, talla i fendeix com una fletxa.
I, des dels peus fins a la testa,
neda un airet subtil i un perillós perfum
tot al voltant del seu cos bru.
|
Poema de ben segur motivat per
les baralles contínues que Baudelaire tenia amb Jeanne Duval, en què tots dos
es destrossaven mútuament.
Baudelaire ha volgut expressar
l´horror d´una existència lligada per a la seua condemna a una altra vida.
Però és inútil la revolta contra
el seu vampir, perquè no és de fora que ve el seu mal, sinó del fons d´ell
mateix.
Toi qui, comme un coup de
couteau,
Dans mon coeur plaintif es
entrée;
Toi qui, forte comme un
troupeau
De démons, vins, folle et
parée.
De mon esprit humilié
Faire ton lit et ton domaine;
-Infâme à qui je suis lié
Comme le for forçat à la
chaine.
Comme au jeu le joueur têtu,
Comme à la bouteille l´ivrogne,
Comme aux vermines la charogne,
-Maudite, maudite sois-tu!
J´ai prié le glaive rapide
De conquérir ma liberté,
Et j´ai dit au poison perfide
De secourir ma lâchete.
Hélas! le poison et le glaive
M´ont pris en dédain et m´on
dit:
“Tu n´es pas digne qu´on
t´enlève
À ton esclavage maudit,
Imbécile! –de son empire
Si no efforts te délivraient,
Tes baisers ressusciteraient
Le cadavre de ton vampire!”
|
Tu, que has entrat
com una daga
dins el meu cor queixós;
tu, forta com una armada de dimonis
vas venir, boja, engalanada,
a convertir en jaç i domini
el meu esperit humiliat:
-infame ser que em té lligat
com el forçat a la cadena.
I al joc el jugador obstinat,
a la botella l´embriac,
i a la carronya la vermina,
-sigues per sempre maleïda!
Al ràpid glavi li he pregat
de conquerir la llibertat,
i he dit al perfidiós verí:
salva´m de la roïndat.
Ai las! Verí i espasa
m´han menyspreat i han dit:
“No escau que sigues redimit
del pèrfid esclavatge,
ruc! –Si el nostre esforç
t´alliberés d´aquest poder,
els teus petons darien vida,
altra vegada, al teu vampir!”.
|
En aquest poema, Baudelarie
compara la seua ànima a un jardí devastat per una tempesta.
Però somia “flors noves” i s´obre
temerosament al futur. El poeta ha entrat en una nova fase de la seua vida i s´esforçarà
a reparar les ruïnes.
A aquesta esperança, però, oposa
un dubte cruel. No és cert que l´home puga refer la seua vida, i com més
avancem en el temps, més febles som.
L´enemic (el temps, la mort, el
remordiment, el tedi…) cada vegada és més fort. És un enemic obscur, ja que
habita en nosaltres mateixos, és nosaltres mateixos.
Ma jeunesse ne fut qu´un
ténebreux orage,
Traversé çà et là par de
brillants soleils;
Le tonnerre et la pluie ont
fait un tel ravage,
Qu´il reste en mon jardin bien
peu des fruits vermeils.
Voilà que j´ai touché l´automme
des idées,
Et qu´il faut employer la pelle
et les râteaux
Pour rassembler à neuf les
terres inondées,
Où l´eau creuse des trous
grands comme des tombeaux.
Et qui sait si les fleurs
nouvelles que je rêve
Trouveront dans ce sol lavé
comme une grève
Le mystique aliment qui ferait
leur vigueur?
-Ô douleur! Ô douleur! Le Temps
mange la vie,
Et l´obscur Ennemi qui nous
ronge le coeur
Du sang que nous perdons croît
et se fortifie!
|
La meua joventut va ser només una tempesta fosca
travessada, aquí i allà, per lluminosos sols;
la pluja i la
tronada van fer-hi tal destrossa,
que el meu jardí és desert de fruits assaonats.
Vegeu com m´ha arribat una tardor d´idees
i em cal utilitzar la pala i el rasclet
per esplanar de nou
les terres inundades
on l´aigua hi ha fet solcs tan grans com un fossar.
Qui sap si les flors noves que somnie
veuran en aquest sòl, rentat com una platja,
el místic aliment que els donarà puixança.
-Dolor, dolor! Devora el Temps la vida
i l´Enemic obscur que ens consumeix el cor
creix i es fa fort amb la sang que s´hi escapa.
|
Després de descriure la imatge de
l´albatros, Baudelaire explicita el seu significat. Es tracta de la concepció
del poeta com un ésser d´enorme singularitat a qui són incapaços d´entendre
aquells qui viuen en la rutina i el costum.
També destaca la contraposició
entre el cel (la llum, l´ideal, la puresa, el blau…) on vola l´albatros, i els
abismes (la desolació, el fred, la presó, el negre…) sobre els quals s´esmuny
el vaixell.
Souvent, pour s´amuser, les
hommes d´équipage
Prennent des albatros, vastes
oiseaux des mers,
Qui suivent, indolents
compagnons de voyage,
Le navire glissant sur les
gouffres amers.
À peine les ont-ils déposés sur
les planches,
Que ces rois de l´azur,
maladroits et honteux,
Laissent piteusement leurs
grandes ailes blanches
Comme des avirons traîner à
côté d´eux.
Ce voyageur ailé, comme il est
gauche et veule!
Lui, naguère si beau, qu´il est
comique et laid!
L´un agace son bec avec un
brûle-gueule,
L´autre mime, en boitant,
l´infirme qui volait!
Le Poëte et semblable au prince
des nuées
Qui hante la tempête et se rit
de l´archer;
Exilé sur le sol au milieu des
huées,
Ses ailes de géant l´empêchent
de marcher.
|
Sovint, per divertir-se, les
tripulacions
capturen els albatros, ocells
grans de l´oceà,
que, companys indolents,
segueixen el viatge
del vaixell que s´esmuny sobre
severs abismes.
Un cop els han deixat jaient
damunt la fusta,
els prínceps de l´atzur,
maldestres i porucs,
arrosseguen feixucs les seues
ales blanques
per sobre la coberta, com si es
tractés de rems.
Viatger que volava… ara
maldestre i indolent!
Tan bell fa poc… ara ridícul,
repugnant!
Un li remena el bec amb una
pipa curta,
l´altre es fa el coix i imita
l´esguerrat!
El Poeta és semblant a aquest
príncep dels núvols
que coneix la tempesta i es
mofa de l´arquer;
exiliat per terra, enmig de les
xiulades,
les ales de gegant, no el
deixen caminar.
|
El tema d´aquest poema és un dels
essencials de la poesia de Baudelaire: cal estar sempre embriac per a no sentir
l´horrible càrrega del Temps.
El vi, les drogues, la
voluptuositat, porten l´home més enllà
dels seus límits, fins als abismes. L´exalten i el perden. L´amor, com el vi i
l´opi, alliberen l´ànima del tedi, però acaben per esgotar-la i destruir-la.
Els paradisos artificials creats
per les drogues permeten entreveure l´ideal, imaginat com un estat de felicitat
i d´èxtasi, on el temps i la mort no tenen lloc.
No obstant això, el poeta
constantment és confrontat amb la por del fracàs i l´opressió de l´esperit.
Le vin sait revêtir le plus
sordide bouge
D´un luxe miraculeux,
Et fait surgir plus d´un
portique fabuleux
Dans l´or de sa vapeur rouge,
Comme un soleil couchant dans
un ciel nébuleux.
L´opium agrandit ce qui n´a pas
de bornes,
Allonge l´illimité,
Approfondit le temps, creuse la
volupté,
Et des plaisirs noirs et mornes
Remplit l´âme au delà de sa
capacité.
Tout cela ne vaut pas le poison
qui découle
De tes yeux, de tes yeux verts,
Lacs où mon âme tremble et se
voit à l´envers…
Mes songes viennent en foule
Pour se désalterer à ces
gouffres amers.
Tout cela ne vaut pas le terrible
prodige
De ta salive qui mord,
Qui plonge dans l´oubli mon âme
sans remords,
Et, charriant le vertige,
La roule défaillante aux rives
de la mort!
|
El vi pot revestir la més bruta cofurna
amb luxe prodigiós,
i fa sorgir més d´un pòrtic de faula
amb l´or del vapor roig que té,
igual que un sol que es pon en cel ennuvolat.
L´opi engrandeix allò que no té límits,
allarga l´infinit,
aprofundeix el temps, furga la voluptat
i emplena els cors de plaers
negres i ensopits, enllà de llur capacitat.
Però res d´això no val aquest verí que vessen
els ulls que tens, de color verd,
llacs en què l´ànima em tremola i es veu a l´inrevés…
van els meus somnis, en corrua,
a sadollar-se en aquests gorgs amargs.
Però res d´això no val el pèrfid, gran prodigi
de la saliva teua, que mossega
i duu a l´oblit una ànima innocent,
i, arrossegada pel vertigen,
la fa rodar, esvanida, fins a les ribes de la mort!
|
Des del primer vers del poema s´expressa la sensació d´angoixa i opressió que produeix el temps. Com si la joventut fos impossible, com si el pas del temps només poguera significar envelliment. Es dibuixa una atmosfera sense joventut, sense vida.
Però aquesta composició
introdueix un element nou: la dissolució del “jo”. El poeta ha esdevingut una
ombra i ha quedat anorreat en l´oblit. No és més que una cosa, ja no és res.
L´spleen , tal com es presenta en aquest poema, és menys un estat
d´ànim que un procés de degradació, de degeneració de les coses i del jo. L´spleen és el sentiment que correspon a
la catàstrofe permanent.
Je suis comme le roi d´un pays
pluvieux,
Riche, mais impuissant, jeune
et pourtant très vieux,
Qui, de ses précepteurs
méprisant les courbettes,
S´ennuie avec ses chiens comme
avec d´autres bêtes.
Rien ne peut l´égayer, ni
gibier, ni faucon,
Ni son peuple mourant en face
du balcon.
Du bouffon favori la grotesque
ballade
Ne distrait plus lefront de ce
cruel malade;
Son lit fleurdelisé se
transforme en tombeau,
Et les dames d´autour, pour qui
tout prince est beau,
Ne savent plus trouver
d´impudique toilette
Pour tirer un souris de ce
jeune squelette.
Le savant qui lui fait de l´or
n´a jamais pu
De son être extirper l´élément
corrompu,
Et dans ces bains
de sang qui des Romains nous viennent,
Et dont sur leurs vieux jours
les puissants se souviennent,
Il n´a su réchauffer ce cadavre
hébété
Où coule au lieu de sang l´eau
verte du Léthé.
|
Jo sóc igual que el rei d´un
país molt plujós,
molt ric però impotent, jove
però molt vell,
que, menyspreant honors que els
preceptors li fan,
els gossos l´avorreixen, també
tot animal.
Res no li fa il·lusió, ni el
falcó ni la presa,
ni el seu poble que es mor
davant el seu balcó.
Del bufó preferit la balada
grotesca
ja no distreu la ment d´aquest
malalt cruel;
el llit amb flors de llirs se
li canvia en tomba
i dames que veuen els prínceps
de bon ull
no saben què posar-se, ja fos
el més impúdic,
per arrencar un somriure a
aquest jove esquelet.
El saviàs que li fabrica l´or
mai ha pogut
extirpar-li de l´ésser
l´element corromput;
i ni amb els banys de sang que
vénen dels romans
-i sempre rememoren, de vells,
els qui governen-
no ha pogut fer reviure aquest
cadàver balb
que no duu sang al cos, ans
l´aigua de l´oblit.
|
Hymne a la Beaute/ Himne a la
Bellesa
Baudelaire va escriure que “el
tipus més perfecte de la bellesa viril és Satan”. Aquest motiu recorre i
explica els versos d´aquest poema.
Però a banda de l´evocació d´una
Bellesa senyalada pel crim i l´horror, el que per a Baudelaire és essencial és
que la Bellesa obre a l´esperit de l´home les portes de l´Infinit.
Però
Baudelaire comprenia que aquest infinit no era un cel on trobaria el repòs,
sinó l´abisme on es perdria.
És característic d´aquest poema
la sensació de vertigen davant l´abisme, la certesa que l´atracció per la
bellesa és la crida de la Sirena. La bellesa és una atracció fatal, una força
tràgica, una flor del mal.
Viens-tu du ciel profond ou
sors-tu de l´abîme,
Ô Beauté? Ton regard, infernal
et divin,
Verse confusément le bienfait
et le crime,
Et l´on peu pour cela te
comparer au vin.
Tu contiens dans ton oeil le
couchant et l´aurore;
Tu répands des parfums comme un
soir orageux;
Tes baisers sont un philtre et
ta bouche une amphore
Qui font le héros et l´enfant
courageux.
Sors-tu du gouffre noir ou
descends-tu des astres?
Le destin charmé suit tes
jupons comme un chien;
Tu sèmes au hasard la joie et
les désastres,
Et tu gouvernes tout et ne
réponds de rien.
Tu marches sur des morts,
Beauté, dont tu te moques;
De tes bijoux l´Horreur n´est
pas le moins charmant,
Et le Meurtre, parmi tes plus
chères breloques,
Sur ton ventre orgueilleux
danse amoureusement.
L´éphémère ébloui vole vers
toi, chandelle,
Crépite, flambe et dit:
Bénissons ce flambeau!
L´amoureux pantelant incliné
sur sa belle
À l´air d´un moribond caressant
son tombeau.
Que tu viennes du ciel ou de
l´enfer, qu´importe,
Ô Beauté! Monstre énorme,
effrayant, ingénu!
Si ton oeil, ton souris, ton
pied, m´ouvrent la porte
D´un Infini que j´aime et n´ai
jamais connu?
De Satan ou de Dieu,
qu´importe? Ange ou Sirène,
Qu´importe, si tu rends, -fée
aux yeux de velours,
Rythme, parfum, lueur, ô mon
unique reine!-
L´univers moins hideux et les
instants moins lourds?
|
¿Véns de l´abisme o d´un cel
insondable,
Bellesa? El teu esguard, que és
demoníac i diví,
vessa confusament el crim i el
benefici,
i és per això que se t´assembla
el vi.
Portes en la mirada l´aurora i
el crepuscle,
escampes perfums com la
tempesta al vespre;
són filtre els teus petons i
una àmfora la boca,
que fan covard l´heroi i
coratjós el nen.
¿Surts de l´abisme negre o véns
dels astres?
El Destí, captivat, com un gos
t´estalona;
sembres a l´atzar la joia i els
desastres,
i ho senyoreges tot i no
respons de res.
Camines sobre els morts,
Bellesa, fent-ne mofa;
l´Horror no t´és la menys
preuada de les joies,
i el Crim, com el penjoll que
més estimes,
dansa amorosament sobre el teu
ventre altiu.
L´insecte enlluernat vola vers
tu, candela;
crepita, crema i diu: “Oh flama
beneïda!”.
Inclinat en l´amada, l´enamorat
panteixa
igual que un moribund
acariciant la tomba.
¿Què hi fa, si véns del cel o
de l´infern, Bellesa,
monstre terrible, ingenu i
espantós,
si els ulls que tens, els peus
i el teu somriure m´obren
la porta d´un Infinit que
estime i mai no he conegut?
De Satanàs, de Déu, ¿què
importa? Àngel, Sirena:
¿què hi fa, si converteixes
–fada amb mirada de vellut,
ritme, perfum, lluor, tu, única
reina!-
el món en menys horror i menys
feixuc l´instant?
|
