Algunes precisions sobre la
Literatura de la memòria
Si
comencem parlant de la Literatura de la memòria, haurem de referir-nos per
força al que, sens dubte, és una de les figures cabdals de la Literatura universal,
Marcel Proust. L´escriptor que va inaugurar un nou tipus de narrativa basada en
l´anàlisi detallada dels sentiments dels protagonistes a través dels records
que provoquen en ells els objectes, les sensacions, les experiències viscudes…
I és a través d´eixa evocació, que Proust intenta demostrar com és possible
superar gràcies a la memòria –a la Literatura-, l´oblit causat per l´inexorable pas del temps. El mateix Manel Joan així
ho fa palés en el capítol inicial de Les
nits perfumades: “A manca del túnel
del temps per a retornar-hi, Goig suprem, si més no, reviure´n i eternitzar-ne
el Record”. És una manera, com deia el saforenc Josep Piera, de descobrir
que el passat és el temps llunyà, el temps perdut, però no el temps mort,
perquè el podem tornar a la vida a través del record, a través de la memòria.
I
eixa recuperació de la pròpia memòria -de la pròpia memòria moral, diria jo-,
ens porta de manera inevitable a parlar de la recreació i evocació d´allò que
uns han anomenat com el paradís perdut,
i d´altres, com el temps feliç, que
és òbviament el temps de la infantesa. I
la recreació d´eixe temps, en el cas de la Literatura de la memòria, es porta a
terme a través d´una obra literària, que és de ficció, però que alhora té la
singularitat de recollir molts elements de la pròpia experiència personal de
l´autor. Per això també se l´anomena com a “literatura del jo”. Això ho explica
molt bé Manel Joan en afirmar que: “Qualsevol
lector, així de començar a llegir un llibre de records d´infantesa, ja conclou
que escriptor i xiquet-personatge són una sola i mateixa persona. I ves per on
sol encertar-hi. L´ús de la primera persona, doncs, a més de simptomàtic, hi és
gairebé obligatori”.
Hi
ha una afirmació molt il·lustrativa del Marcel Proust en què porta la seua concepció
particular de la Literatura -i de la vida, per què no- fins a l´extrem: “La vida no es coneix quan es viu, sinó a
través de la memòria”. I és que des del present volem retindre allò que vam
sentir fugaçment en algun instant de la nostra vida, i que ara ens fa
comprendre que ha valgut –i val- la pena viure-la. Això ens porta a plantejar
una espècie de paradoxa -o millor dit, de doble joc- que trobem en la Literatura
de la memòria. El fet de presentar-se alhora com un discurs verídic i una obra
d´art.

Per
una banda, s´hi pot constatar com la nostra memòria és creativa i, per tant,
canviant. Això fa que cada vegada que convoquem els records, els verbalitzem i
els articulem en relats, estem alterant-los. En eixe sentit, podem interpretar
la memòria com un mecanisme de deformació de l´experiència. L´escriptor Alfons Cervera explica molt bé la
manera com es produïx eixa alteració quan diu que: “La font de la Literatura es la memòria… i després u ompli els buits de
l´oblit amb imaginació”; i en eixe mateix sentit el meu admirat Manuel
Vicent rebla el clau quan defineix la Literatura com “memòria més imaginació”.
Però,
per altra banda, també es pot entendre la memòria, i més en concret la
Literatura de la memòria, com una eina –un
instrument magnífic- de reflexió i, per tant, de coneixement. En la
mesura que hem de precisar –de fixar- els records, també ens serveix per
il·luminar-los, per donar llum a eixa experiència anterior. En definitiva, per a
revelar la seua veritat. Una veritat que, potser, abans d´escriure estava
amagada, i ni tan sols l´autor sospitava ni la coneixia. Com deia un altre dels grans, el Garcia
Márquez –i amb això tornaríem una mica al que afirmava Proust-: “La vida no és el que u ha viscut, sinó el
que recorda. I com la recorda per a contar-la”. I és que el record
enriqueix la vida, la Literatura enriqueix les nostres vivències, i ens ajuda a
conéixer-les millor. I a tall de conclusió, res millor que recuperar el vell i
savi aforisme del mestre Fuster: “La
Literatura no supleix la vida, però tampoc la vida supleix la Literatura”.
El cicle de la memòria de Manel
Joan i Arinyó
Abans
d´entrar pròpiament en matèria, si voleu, retornem -encara que siga per un momentet- a eixe
paradís perdut que és la infantesa. Hi ha una frase de l´Ana Maria Matute força
clarivident: “la infància és més llarga
que la vida”. I la Rodoreda encara va una miqueta més enllà, "tots ens aturem de viure als dotze anys". Podríem interpretar-les en el sentit que la majoria de les
sensacions que ens acompanyaran al llarg de la nostra existència les descobrim
durant la infantesa. I, molt possiblement, la vida de cadascú de nosaltres
depén de la intensitat amb què hàgem viscut eixa mateixa infantesa. Però també la podem entendre amb el sentit que
li dóna Josep Piera quan afirma que la infantesa és el temps sense temps –el temps redó-, un temps d´alguna manera inconscient,
en què encara no es té plena consciència de la seua fugacitat, i de la
consegüent arribada de l´edat adulta. En definitiva, un temps etern, i per això mateix, feliç.

I
tal com el mateix Manuel Juan ens conta en el segon llibre de les seues memòries
literàries, que porta el més que revelador títol de L´atzucac del perdedor, a finals dels 80 es trobà –diguem-ne- en
una mena d´atzucac, en què per primera vegada es va preguntar a què en treia el
cap com a escriptor i si valia la pena continuar-hi. I ves per on, la teràpia,
o l´eixida d´eixe atzucac, va ser precisament l´inici del que podríem anomenar el
seu “cicle de la memòria”, integrat
per una trilogia d´obres: Les nits
perfumades, Com la flor blanca i Na
Desconeguda. Coincidí, a més, en un moment
en què la literatura de la memòria havia viscut una eclosió espectacular, a
fins del setanta, no sols dins el conjunt de la literatura catalana, sinó també
de les altres literatures occidentals. Potser a causa de la crisi intel·lectual
aguda que es va viure amb la pèrdua de confiança en les utopies alliberadores,
tant col·lectives com individuals (parlem, per exemple, dels règims comunistes,
o del maig del 68). Això provocà que molts dels escriptors que havien estat
joves i entusiastes durant la prodigiosa dècada dels 60, arribaren a la seua
maduració personal i intel·lectual durant aquest període de desconcerts i
d´escepticisme, i acabaren optant per una prudent retirada al jardí propi.
Com
ja hem comentat abans, en el cas de Manel Joan, ell mateix ens ho conta a L´atzucac del perdedor:
“…
que jo m´aturara a reflexionar no volia dir que les diferents paranoies que em
flagel·laven agafaren vacances, sinó que van continuar burxant-me amb una
efectivitat admirable. Així les coses, davant la possibilitat manifesta de
refugiar-me en la literatura de ficció per guarir-me dels estralls físics que
ella mateixa em produïa no se´m va ocórrer res més que abraçar els sempre
imprevisibles tentacles de la psicoanàlisi ( crec que va ser el mateix Freud
qui va dir allò que “l´artista és l´únic neuròtic capaç de guarir-se tot sol”).
Psicoanàlisi casolana i autogestionada, no debades jo en feia tots dos papers, el
d´analista i el de l´analitzat… M´havia proposat fer un repàs exhaustiu de la
meua infantesa, per tant arrencaria en el naixement. A partir d´ací el llibre
evolucionaria fins als onze anys, en què se m´acaba bruscament la infantesa i
em vaig veure obligat a pensar i actuar com un adult sense haver passat per
l´imprescindible període de l´adolescència… Jo m´havia fet el compte que
encabiria les sessions del divan-escriptori en dues-centes pàgines, però vaig
arribar extenuat a aquesta xifra i tot just era a punt de fer la primera
comunió. El tema és que, quan penetres en la dinàmica del record, una evocació
te´n porta a una altra i et revénen coses que tenies oblidades feia anys en el
doble fons del bagul de la memòria… (I tot seguit el reconeixement de la importància
que per a ell va tindre el conreu d´aquesta literatura) De tota manera,
escriure “Les nits perfumades” en va ser una teràpia tan colossal que no sé què
hauria estat de la meua vida, sense reviure, balancejant-me en el trapezi més
alt sense xarxa (literatura de la memòria: activitat creativa d´alt risc, on u
exposa i s´exposa molt), “aquelles càlides nits de primavera en què la suau
flaire de la flor del taronger embolcallava la vila, la vida, amb la seua tèbia
beatitud aromàtica”.
Ara
bé, s´ha de tindre en compte una altra vessant també molt important, ja que, com
diu el propi Manel Juan, “el fet de
novel·lar la pròpia infantesa no és únicament una pràctica mentalment molt
higiènica per a l´autor, sinó que també és molt interessant per al lector, ja
que en llegir aquests llibres reviu la seua pròpia infantesa, i torna a habitar
un món que vegetava en el regne de l´oblit”. És per això que a través de la infantesa del
protagonista i narrador d´aquestes tres obres, a través dels ulls inquisitius,
curiosos, observadors, entremaliats… d´aquell xiquet, en aquella Cullera en
blanc i negre dels anys seixanta, revivim en la memòria de cadascú de
nosaltres retalls de vida, bocins del
nostre propi passat. I rescatem així de l´oblit tot un univers –i uns éssers-
que de ben segur romanien oblidats –com deia Arinyo- al doble fons del bagul de
la memòria particular de cadascú de nosaltres.

Cal
remarcar que les tres obres del cicle de la memòria d´Arinyó estan organitzades
de manera fragmentària, ja que es troben integrades per xicotets capítols
–xicotetes històries- de lectura quasi independent, i que acaben –com una mena
de postals- conformant un gran mosaic, una espècie de radiografia fragmentada
d´aquell poble -Cullera-, d´aquell temps -dels anys seixanta-… i de les seues
gents. I nosaltres, com a lectors, com si estiguérem jugant amb una mena de
calidoscopi, acabem formant-nos la nostra pròpia imatge d´aquell mateix poble,
d´aquell temps, d´aquella mateixa gent –a partir de tots els records d´infantesa
que Manel ha immortalitzat a través de les seues paraules; d´uns records que
encara que el temps els pot borrar, els guarden les paraules.
Però
en tot cas aquella Cullera que recreem, aquell univers íntim i petit de la
Cullera de la nostra infantesa no l´hem d´interpretar com una visió localista
(si no és que entenem per localisme el que diu el poeta Perejaume: “que és la manera que té el món de fer-se
petit per entrar-nos pels ulls”), sinó que, ben al contrari -i deixem-nos
els prejudicis a un costat-, és una visió plenament universal. Per dos motius.
El primer, perquè vé a ser l´evocació de tot el món de la infància. El segon,
perquè en el fons hi ha la voluntat de mostrar un racó del món com a imatge de
la vida. Perquè, com bé diu Josep Piera, cada racó del món conté l´univers
sencer. I en últim terme el que vol la Literatura és representar la vida. I a
més a més, cal tenir en compte que escrius des d´on has descobert el món. I és
per això que ens enamorem del viure, d´existir en el món, des d´eixe lloc des
d´on l´escriptor intenta representar la vida.
El paisatge humà
I
és a través de l´evocació d´eixe univers íntim de la Cullera dels anys
seixanta, de la Cullera de la nostra infantesa, com se´ns transmet -a banda
d´un munt de records, de sensacions, de sentiments…- la consciència de
pertànyer a un grup humà concret. Un grup humà que és producte d´una època,
trista i grisa des d´un punt de vista polític, però en la que hi havia una
densa vida col·lectiva –de la qual podem percebre el seu bategar al llarg de
les pàgines d´aquestes obres-, i que generava tota una sèrie de lligams
afectius, no sols amb el territori, sinó també amb la gent que hi habitava.
I
és que com diu l´escriptor italià Claudio Magris: “les ciutats són alguna cosa més que paisatge urbà o una natura, són els
rostres de les persones, les seus històries i el records”. I la Literatura
és un dels mitjans més fiables per conéixer la realitat d´un poble. Però no
solamant del seu paisatge urbà, sinó també del paisatge humà que el pobla. En
una de les dedicatòries d´un dels seus llibres, Manel acaba retent-la a la
memòria “naturalment de tots els
personatges que poblen el llibre i li donen vida”. Crec que és una dedicatòria
especialment merescuda perquè moltes de les millors pàgines d´aquesta trilogia
de la memòria són les dedicades a retratar eixos personatges pintorescos,
populars, entranyables… que mai apareixeran als llibres d´història, però que
acabaran conformant l´imaginari col·lectiu de diverses generacions de la gent
del nostre poble.

No
es tracta, per tant, d´una galeria de personatges il·lustres, sinó de gent
anònima, d´aquells que teixeixen el dia a dia d´un poble. Que, en uns casos,
per la seua manera de ser –i de comportar-se- alegren la vida dels seus
conciutadans; i en altres, representen històries punyents –colpidores-
protagonitzades per aquells que no han estat tocats per la deessa fortuna. Però
que, en tot cas, han passat a conformar de manera destacada l´ànima col·lectiva
del nostre poble. I que a través de l´evocació d´eixe paisatge humà, tan íntim,
tan estimat, d´un temps ja perdut, ja llunyà, però no mort, i a través de la
gent que el va poblar, es pot recrear aquella Cullera que perdura i habita
encara, no sols en la memòria, sinó també en el cor de molts de nosaltres. Per
tant, aquesta comunicació també és una modesta, una humil, reivindicació de la
seua memòria. De la mateixa manera que ho va fer Manel a l´hora d´escriure les
seues obres, rescatant, salvant de l´oblit, tot un munt de coses viscudes i
d´éssers. Elevant a la categoria de protagonistes, persones senzilles que tenen
ja un raconet en el nostre cor, i que formen part del patrimoni sentimental del
nostre poble. Recollim tot seguit, algunes d´estes històries.
Tremolins
La primera de les històries és
la d´un d´aquells personatges que, com molts d´altres, Manel identifica amb el
seu malnom. En aquest cas, el de Tremolins, pels motius que tot seguit coneixerem.
Aquesta és una història associada a un fet luctuós, tràgic, un assassinat. Com
llegirem en la mateixa narració “un altre episodi de la crònica de morts
anunciades que hi ha hagut, hi ha i n´hi haurà en la història de la humanitat”.
Un crim que, sens dubte, vingué a convulsionar la vida pacífica i tranquil·la
d´aquell poblet, a alterar el tempo de vida alentit de la Cullera d´aquell
temps.
-
Xica,
tot un tremolor que és i a la primera li l´ha encertada enmig del cor, el so
tio criminal! Se´m posa la pell de gallina de contar-t´ho… -vaig sentir que
explicava la iaia Trini a ma mare.
Era la bomba del dia: Tremolins, un
individu d´uns quaranta anys, que tenia un tremolor continu de cap a peus,
havia apunyalat i mort el cap local de l´ONCE, un homenet que ja devia estar en
la seixantena i que gastava ulleres amb vidres de cul de got.
Temps arrere aquest senyor havia
denunciat a la superioritat les irregularitats comptables en què incorria
Tremolins contínuament. Aleshores, des de València li retiraren els numerets
–“¡Iguales! ¡Igualitos para hoy!”- i es va quedar en una situació econòmica més
que ruïnosa. I com que èticament també havia quedat molt malparat, se´n va anar
del poble per buscar-se la vida en un altre lloc. Abans de partir, però, va
jurar davant de testimonis que algun dia hi tornaria i mataria aquell que
l´havia abocat a la indigència.
Home de paraula com era, va complir el
jurament.
La vespra del crim arribà al poble i es
va dirigir a la botiga de Mengual, on va comprar una dagueta, que era la
imitació en menut d´un floret d´esgrima. Després va estar en tres o quatre
bars, es deixà veure per la plaça de l´Ajuntament i també passà per les cases
d´alguns amics i familiars. Finalment una neboda fadrina li va oferir sa casa
per passar la nit.
L´endemà de matí, com si es tractara
d´un ritual, va seguir l´antic itinerari que feia quan venia els cupons. Cap a migdia
se´n va anar a vora riu i s´assegué en un banc de fusta. Si havia pensat que el
seu antic superior encara tenia el costum de passejar-hi a diari, no es va
equivocar. Quan el va tenir a prop, es va alçar, l´arraconà contra un arbre i,
després de preguntar-li si el reconeixia i se´n recordava, d´ell, amb braç ferm
i furiós li travessà el cor! Al minut el lloc era ple de pescadors i d´altres
curiosos, però ja era massa tard per a l´homenet, que agonitzava. El seu
assassinat havia sigut, només, un altre episodi de la crònica de mort
anunciades que hi ha hagut, hi ha i hi haurà en la història de la humanitat.
-
És que
ja no hi ha justícia a Espanya? –es preguntaven molts veïns, escandalitzats,
tres o quatre anys després del crim.
Perquè Tremolins, més fresc que un
gínjol, tornava a pul·lular pel poble, tremolant tot ell de cap a peus i venent
iguales com abans.
-
¡Iguales!
¡Igualitos para hoy…!
Armand Samsó
La següent història porta per
títol Armand Samsó. Darrere d´aquest nom, que fa referència de manera inequívoca
a la força, Manel amaga un dels personatges més populars de la Cullera d´aquell
temps. Aquell exlegionari amb qui, acompanyat pel seu carro i la seua haca,
constantment ens topàvem pels carrers del nostre poble. I que es feia present,
de manera destacada, en les principals processons de les nostres festes majors,
acompanyant -vigilant i amb el seu tratge de legionari de gala- l´anda de la
Mare de Déu del Castell. Processons en què també ens trobem altres presències com
la d´aquell algutzir albí, que vestit de macer de gala devia haver fet aquesta
processó més de quaranta vegades; o, sobretot, Lluïset, aquell homenet de poc
alçada, i un miqueta farfallós, que tenia per missió procurar que les llargues
cues de vestit de les cambreres i de les Tauleteres de la Mare de Déu lliscaren
per terra sense problemes.

Ací també teníem el nostre exlegionari,
no en caldria una altra. Es deia Armand Samso i s´explicava d´ell que havia
salvat la vida a un general que s´estava ofegant. Aquest, com a mostra
d´agraïment, el va llicenciar i l´envià cap a casa. A més li va concedir una
gràcia magnífica: cada any li enviava un uniforme nou perquè el poguera lluir
durant la setmana de festes del poble. Samsó simplement havia d´enviar-li un telegrama
recordant-li-ho. Aquest benifet del vestit era considerat per nosaltres com la
més alta prova de magnanimitat i d´afecte, tan ingenus, per no dir clarament
ignorants, com érem.
Samsó parlava fent botiges a causa,
sobretot, dels corrents que li aplicaven de tant en tant per amorosir-li els
accessos de follia que li sobrevenien cada canvi d´estació. Duia els cabells
curtíssims, com de mili, i era molt corpulent. En la nostra classificació
particular d´homes forçuts ocupava el número u del poble. Per justificar-ho
retréiem un episodi digne de figurar en la memòria anual de la Societat
Protectora d´Animals. El cas va ser que el seu ruc, que uns dies anomenava Matilde Ramos i uns altres Diamante Negro, pegà una revencillada
per un camí del terme i es va trencar una pota. Aleshores el bon jan d´Armand li
va desenganxar els arreus, se´l va carregar al coll i així el va dur fins a cal
menescal, a la plaça de l´Ajuntament. El sanitari es va quedar més que astorat
en assabentar-se de la proesa de Samsó. I per no ser menys, va fer un treball
de virtuós en l´extremitat de la pobra bèstia, fins al punt que al cap de dos
mesos ja caminava i feinejava com si res. Armand n´estava tan meravellat que va
jurar solemnement obediència i submissió absolutes al menescal. Ai d´aquell que
li fera algun greuge d´obra o de paraula: se les hauria amb ell!!!!
En una ocasió l´exlegionari es va
enfadar moltíssim amb l´alcade perquè aquest li havia prohibit que mercadejara
amb arena de la platja. En comptes de fer-li cas, en va encarregar una gran
carretada, es va dirigir a l´ajuntament, hi entrà el carro a recules i, quan
els municipals van voler reaccionar, ja l´havia descarregat tot en terra. Per
si això no fóra prou, quan l´alcalde, atret pel rebombori, hi va acudir, el
carreter es va adreçar a l´animal així:
-
Burrot,
saluda el teu germà!
Un any d´aquells, amb ocasió de la
diada de Sant Antoni del Porquet, Samsó es va presentar a l´acte de benedicció
dels animals, tot ell ben formal i amb cara de no haver trencat mai un plat.
Quan li va arribar el torn, don Heribert, rector de la parròquia del Raval de
la Mar, li preguntà:
-
Qui
dels dos he de beneir, el burro o tu?
-
Bateja´ls
tots dos! –van exclamar els qui ho van sentir.
-
Sí,
crec que serà el millor: us remullaré un poc als dos i en paus!
Al poble el tenien tots com a sonat,
però, com que mai no havia fet mal a ningú i, sobretot, palesava una fe cega
cap a la Mare de Déu del Castell, se´l mirava amb bastants bons ulls. Ara bé,
en plena transició política personatges de tenebrosa ideologia es van aprofitar impunement del seu
encreuament de cables mentals per convertir-lo en punta de llança, en ariet
dels seus actes delictius. Amb aquesta finalitat, se l´enduien a Madrid vestit
de legionari perquè rebentara actes democràtics, o assistira a misses de
difunts, que, si fa no fa, era el mateix. En una ocasió la va fer tan grossa
que la policia el va tancar, però quan s´adonaren que no tocava ni quarts ni
hores, van amollar-lo.
Ací al poble es mostrava més caut i,
com a màxim, de tard en tard s´encafrava i maleïa a grans crits en plena via
pública el rei i la seua règia família. No vaig veure-hi mai ningú que el
reptara.
Don Heribert
La següent història la
protagonitza, precisament, un dels personatges apareguts en la narració
d´Armand Samsó, el capellà don Heribert, nom molt semblant per cert al seu
vertader. Era un rector trementadament popular, i estimat, en especial en el
barri de Sant Antoni, però també en la resta del poble. Pareixia eixit d´una
pel·lícula del neorealisme italià. I causava una forta impressió vore´l amb la
seua sotana fins als peus (eren temps de sotana, tot i que a don Heribert no li
costava massa llevar-se-la) i amb el seu caminar ràpid i enèrgic. Era igual
d´expeditiu jugant al futbol, que exercint la tasca pastoral entre la seua feligresia.
[…] Deu anys en arrere, quan don
Heribert es va fer càrrec de l´ermita del Raval de la Mar, allí no anava a
missa ni el sagristà, entre altres coses perquè no n´hi havia. Doncs bé, com
que ell es queixava de la falta de fe dels feligresos, i sempre que podia els
ho recriminava, els uns i els altres li replicaven:
-
Vine tu
a rascar tarongers!
-
Per què
no te´n véns a collir i sabràs el que és bo?!
-
No tens
valor d´eixir a pescar en mar oberta!
-
Si anem
a missa ens donaràs menjar?
Els qui van posar en dubte el seu
coratge per emprendre certes disciplines laborals, l´erraren de cap a cap: el
nou rector era capaç de tonyar, pescar, collir i tot el que calguera. De fet,
molts matins, quan els pescadors arribaven al moll a les quatre o les cinc de
la matinada, ja se´l trobaven esperant-los-hi, disposat a embarcar-se i passar
el dia feinejant amb ells. Feia igual amb els llauradors i la resta de
treballadors del barri de Sant Antoni o Raval de la Mar.
Amb aquesta manera tan directa d´actuar
va aconseguir posar-se a la butxaca tres o quatre matrimonis, que li van servir
de pont d´enganxament amb la resta de la feligresia. Fins i tot molta gent, que
per convicció no posava mai els peus en l´església, li enviava els fills perquè
en foren escolanets o l´ajudaren en moltes de les activitats que organitzava a
través de la parròquia. Estava clar, doncs, que allò que deia don Heribert
anava a missa!
Ara, pobretes criatures! Les tenia
gairebé esclavitzades. Cada divendres de l´any, confessió i comunió;
assistència diària al rosari; et sic de
caeteris.
Els diumenges de matí, després de la
celebració de la santa missa, ell i els escolanets disputaven un partit de
futbol en un sequer del final del Caminàs que havien batejat amb el nom
d´Estadio del Manzanares. Encara el veig córrer per la banda amb la seua
camisola negra de màniga curta i els calçons blaus. Tenia estil, i nervi. Tant
de nervi que, si després d´una jugada seua altament elaborada, algun jugador
del seu equip l´espifiava, se n´anava cara a ell i l´unflava a carxots i
bateculs. En més d´una ocasió va perdre l´oremus i agafava el maldestre per les
orelles i la feina era seua per deslliurar-se´n. A més, també es deia que, com
més pecats havies fet aquella setmana, més fort t´entrava.
En acabant era preceptiu tirar-se de
cap dins la mar, tant si era juliol, agost, desembre o febrer. I si algú se´n
volia escapolir amb l´excusa que plovia, li argumentava:
-
Millor
encara, aixina no vos farà tanta impressió quan hi entreu!
Una volta el vaig veure noquejar un
policero d´un sol colp de puny a la galta. Tot, perquè aquest havia pegat un
carxot a un xiquet del barri que jugava a boletes en la vorera. Don Heribert ho
va vore i baixà la costera de l´ermita fet una bala. Amb les mans s´arromangava
les sotanes per no entrebancar-se i caure. Simultàniament a la trompada,
recorde que li va amollar:
-
Ara
t´apanyaré jo a tu, so tio criminal!
No li tornaràs a posar la mà damunt a cap xiquet en ta vida!
No, a fe: amb una advertència tan expiditiva
com aquella ni Herodes no s´hi hauria atrevit!
[…]
Quan començà a perpetrar-se la més
salvatge construcció de gratacels en el barri de Sant Antoni, les autoritats
municipals, seguint els dictats dels constructors, van fet tot el possible
perquè don Heribert fóra traslladat a un altre poble. No li perdonaven que en
una homilia haguera judicat, sense pèls en la llengua, les expropiacions
forçoses a uns llauradors, seguides d´unes especulacions de sòl
desacaradíssimes. Les altes instàncies eclesiàstiques van atendre la petició:
els capellans no s´havien de clavar en política. Ningú no podia clavar-se en
política!
La caravana de cotxes i d´autocars que
es va organitzar el dia del trasllat de don Heribert cap el seu nou destí marcà
una fita sense precedents en aquesta classe d´assumptes en la història del
nostre poble.
Aveno
La infantesa és, per damunt de
tot, un temps de descobriments. Que en la major part de les ocasions resulten
màgics, captivadors. Però, n´hi ha d´altres que no ho són tant. Una d´eixes
descobertes que trasbalsen aquella edat de la innocència, i resulten molt
tristes i colpidores per a qualsevol xiquet, és la de la pobresa. També per als
xiquets dels anys 60, que encara que no eren temps d´ostentació, i no ens hi
podíem permetre massa luxes, a la majoria no ens faltava el justet per viure. I
fins i tot, els nostres pares foren una generació que, amb el seu treball, van
possibilitar que els seus fills tingueren la possibilitat d´aspirar a un futur
millor al seu. Manel ens presenta aquesta descoberta de la pobresa a través
d´un personatge ben entranyable, Aveno, un cantant frustrat d´òpera, d´aquells
que no ha estat especialment tocat per la fortuna. Dins d´aquest gran exercici
de memòria que són les tres novel·les de Manel, aquesta narració acaba amb un
exercici de memòria també, l´evocació per part d´Aveno d´una nit de passió
amorosa d´aquelles que es recorden tota la vida.

[…] Més avant la vaig tornar a veure
amb el seu rostre més descarnat, la pobresa. Era una nit d´estiu i devien ser
les deu o així. Jo anava amb bicicleta de Sant Antoni cap a la vila pel carrer
de la Mar. Ell, Aveno, era a la porta d´una casa mirant i escoltant la sarsuela
que feien en la televisió. Ell, que tota la seua vida era la sarsuela, i allí
estava, plantat a la porta com un gos, sense que ningú no li diguera:
-
Passe avant, bon home, i prenga cadira.
Ell, que tota la seua vida havia sigut
la sarsuela, no tenia prou diners per a comprar-se un televisor i veure-la a
gust en casa. Al poble, els germans Radion en fabricaven de molt bons i barats,
i es podien pagar a terminis.
En l´època que rememore, ell devia
tenir cinquanta-cinc anys. Molt rabassut i prou rodanxó, tenia les faccions de
cara un poc estranyes. Et feia pensar en un pallasso de circ. O molt
m´equivoque, o es depilava les celles i s´hi donava forma, com també devia
pintar-se pels voltants dels ulls. A més a més, era un gran bromista: tenia una
baralla de cartes que t´agafava el corrent elèctric quan les tocaves.
Havia sigut cantant líric. Tenia una
veu tan prodigiosa que, quan actuava a la plaça de bous de València, no li
calia micròfon perquè se´l sentia perfectament des del carrer. Però
representava l´handicap de l´alçària, de la poca alçària, i només li oferien
papers secundaris, principalment de còmic. Fins que se´n va fartar…
Llavors ell i la dona llogaren una
planta baixa ací i obriren una paradeta on, a banda de petites joguines de
plàstic i llepolies, venien granissat de llima i canviaven novel·les i
colorins. Eren molt bones persones, però tenien molt poca parròquia i passaven
privacions. El fet de no ser del poble, la malfiança crònica vers el foraster,
devia ser determinant en aquest aspecte, crec.
Aveno provà sort en un altre ofici. Com
que estava tan acostumat a vetlar, es llogà de vigilant nocturn a Casa Mengual,
on en poc de temps havien entrat a furtar quatre vegades. El senyor Mengual
aparcava el cotxe tan a prop de la botiga com podia i Aveno s´hi quedava tota
la nit a dins del vehicle. La seua missió era cridar ben fort, per atraure
l´atenció dels policeros i despertar el veïnat, si veia que algú intentava
forçar de nou la porta de la botiga.
Aveno mirava la diva des del bancalet i
no podia evitar que se li escaparen les llàgrimes d´emoció. Ella, rica i
famosa, bella entre les més belles, la de la veu d´àngel i cos escultural, que
trencava els cors al seu pas. La desdenyosa més gran de la història de l´amor.
Aveno mirava la diva des del bancalet i
ara li queien llàgrimes com els punys.
Aveno, nerviós, mirava i escoltava la
diva des del bancalet i se li feia un nuc a la gola. Amb la mirada borrosa per
la pel·lícula de llàgrimes, evocava aquella nit capritxosa que li va conéixer
tots els secrets del cor i del cos, tots, a la diva divina. I li va arrancar
els crits més estridents, les notes a què ella no havia pogut arribar mai dalt
un escenari; a sota d´ell, el ser més minúscul, insignificant i miserable de la
Terra.
El vendria per un milió, el Record?
El Marqueset
Una d´aquelles petites coses que poblaren la nostra infantesa foren els
instruments de treball d´un dels personatges més populars d´aquella època. En concret,
un cavallet i un raspall d´enllustrar sabates. Perquè eixe era l´ofici del
següent protagonista, enllustrador de sabates. I sens dubte, aquell bon home era una de les persones que
més ens fascinava als xiquets de la Cullera d´aquells temps. Com bé diu el
xiquet protagonista: “on el veia em parava per presenciar la seua actuació.
Allí, mirant-lo les hores em passaven volant”. Era el Marqueset, un dels personatges
que li donaven més color i vida a les places i carrers del nostre poble. I el feien més familiar i acollidor. I com molt
sàviament diu també el xiquet protagonista: “És una llàstima que ja no queden
homes així”.

De totes les
maneres, per a mans hàbils, el que se´n diu hàbils, però hàbils de veres, les
del Marquesito, (“el Marqueset”, al poble del costat, ¡veges tu!). “¡La
ignorància corre més que l´electricitat!”, filosofava sovintment referint-se
als seus cunyats. Però molt cucament es callava que ell encara havia corregut
molt més quan aquells se li havien presentat, faca en mà, disposats a fer-li la
pell o com a mínim a capar-lo.
La seua
llengua materna era la castellana, i en ella s´expressava habitualment. Açò,
més el fet de començar a contar sobre el seu origen noble i no trobar-hi mai
aturador, va fer que algú del poble li traguera el malnom del Marquesito, i
Marquesito se li quedà; fins a l´extrem que no trobaves ningú que sabera o
recordara el seu nom de fonts.
El seu germà
Pantaleón també tenia un renom, Rock Hudson, i era l´home més lleig del País Valencià i part de l´estranger. Havia
estat fins i tot subcampió en un concurs internacional de lletjos celebrat a
Marsella. ¡Com devia ser el guanyador, rediantre! Agraciat amb uns morros de
por, tant per gruixuts com per allargats, sobretot el de baix, era geperut,
tenia un muscle més alt que l´altre i els seus ulls, apagats i tristots,
miraven més estràbic que l´hòstia. Tocava l´acordió d´oïda en moltes festes
populars; sempre d´esquena al públic, però, ja que en cas contrari les xicones
balladores es posaven nervioses de veure-li la cara i no s´estrenyien gens als
seus nòvios. Igualment li havia succeït en la seua joventut quan feia de
vocalista en el cor parroquial, que hagué de deixar-s´ho perquè les feligreses
més impressionables creien veure-hi el mateix Belcebú encarnat. Pantaleón-Hudson
es guanyava les garrofes exercint el mateix treball que el seu germà:
enllustrador de sabates. I cada vegada que es referia a ell, deia
reverencialment: “El meu germà, el Marqués”.
Sí. El Marqués
de la Cova Redona. Almenys en un indret d´aquests va ser on va viure només
aplegar al poble i casar-se amb la gitana Isabel Pantojo, en una cova la mar
d´espaiosa –nou metres quadrats- i ben situada: ¡justament enfront del
cementeri! Oh!, i encara per poc temps, ja que al segon avortament natural de
la dona els seus cunyats li van posar el coet al cul. Donaren l´excusa que el
Marquesito tenia la semença verinosa i que ells no podien quedar-se plegats de
braços mentre a poc a poc els assassinava la germana.
“¡Si la meua
família –todos hidalgos, naturalmente- s´ha criat amb moniatos, amb tones de
moniatos! ¿Com puc tindre jo la semença verinosa? ¡Com! ¡Més dolça que la mel,
la tinc!”, protestava ell per la injustícia, però ja no hi havia res a fer: els
Pantojos l´havien divorciat inapel·lablement i eterna. Podia donar gràcies de
contar-la…
El Marquesito
era alt i espigat, de pell molt bruna. Tenia els cabells llisos; se´ls
pentinava cap arrere i s´hi posava brillantina. El seu vestit –sempre duia el
mateix, corbata negra inclosa- era vell, però el portava amb una elegància
innata; ¡noble, diries! Si donant-li gust a la llengua ja era un virtuós, a
l´hora d´efectuar malabarismes amb el raspall no quedava endarrerit: se´l
passava pel bescoll, per davall cama, se´l canviava de mà, el tirava enlaire i
l´empomava al vol, el feia lliscar, rodant, des del muscle fins a la mà… Per
tant, el qui es feia enllustrar les sabates per ell, realitzava una triple i
molt profitosa inversió, ja que, si per una banda deixava el calçat millor que nou, per l´altra tenies número de
circ assegurat; i encara quedaven els seus discursos, que, tant per vèrbola com
per imaginació, farien envermellir de vergonya, cas que en tinguen, els més
llenguallargs i farsants dels nostres parlamentaris actuals.
Jo era un
admirador incondicional seu: on el veia, em parava per presenciar-ne
l´actuació. Allí, mirant-lo, les hores em passaven volant. És una llàstima que
ja no queden homes així.
En els seus
últims dies es va aflaquir molt, alhora que el caràcter se li agrejà
considerablement: per menys de res s´encenia en flama i treia foc pels
queixals. Un capvespre se´l van endur urgentment a València amb una ambulància
i ja no el vam veure mai més.
 |
Lectura de El Marqueset, abril del 2013. |
L´Herbesser
I per acabar un dels capítols més reeixits d´aquesta trilogia de la
memòria, l´Herbesser. Personatge –magistralment dibuixat per Arinyó- darrere
del qual batega la trista, però bella, història d´un amor frustrat, i de les
seues conseqüències nefandes. I que , entre altres coses, vé a demostrar com les
paraules guarden memòria. De ben segur, que a molta gent en recordar només tres
paraules –“tres garbes duro”- se´ls activarà el mecanisme de la memòria i
d´immediat se´ls farà present la figura –i la història- entranyable de
l´Herbesser.
-¡Tres garbes
duro! –anunciava l´herbesser a poqueta nit pels carrers del poble.
I nosaltres,
infants satànics, l´escarníem:
-Puja la
cassalla, puja l´herba!
Ell, apòstol
de la no-violència, es reprimia i feia cas omís de la nostra mala bava.
La seua
germana, que era la qui en tenia cura, li va explicar un dia a mon pare
l´origen de l´alcoholisme de l´herbesser, que només es feia una copa ja estava
borratxo perdut. La causa havia sigut un desengany amorós.
La jove que
ell pretenia era d´una família que se les donava d´acomodada. Ell, en canvi, no
tenia on caure mort. I això es mirava molt en els pobles abans. I ara. De tota
manera, de gana, és ben segur que no se n´haurien mort ni ell, ni ella, ni els
fills que haurien pogut tenir. Perquè ric, no ho era, però a treballador no hi
havia ningú que li guanyara. A més, era alt i estava fort i sa com un roure.
La xicona
també sospirava per ell, però els seus pares no atengueren a raons i van acabar
per no deixar-la eixir de casa. Llavors ells mateixos es van encarregar de
buscar-li un bon partit. Li van triar el fill d´uns amics, que estava mig
bètzol però heretaria fanecades. Aquest xic, el primer dia que la va traure a
passejar ja en va demanar formalment la mà. I els pares d´ella, no és que li la
van concedir a l´acte, sinó que, a més a més, ja es fixà la data de la boda. No
fóra cas que la cosa es refredara i volaren les fanecades.
Quan se´n va
assabentar l´Herbesser –així, en majúscula, ja que aquest era el sobrenom amb
què el coneixia tot el poble-, es va disgustar tant que es tirà a la beguda.
Als pocs mesos ja era alcohòlic.
Tot els matins de l´any te´l veies, sobri, caranet i
ben pentinat, pedalejant en la seua enorme i vella bicicleta. Se n´anava cap al
terme a segar herba i fer-ne garbes. A mitjan vesprada tornava al poble i
l´ambientava, l´adornava amb el seu reclam sonor:
-Tres garbes
duro!
Efectuava unes
poques transaccions i se n´entrava al primer bar que trobava. Allí la mamprenia
a beure´s una cassalla darrere una altra fins que se li acabaven els diners. De
seguida eixia al carrer, prosseguia amb les vendes i repetia el procés tantes
vegades com li ho permetien les garbes que portava.
Quan pujaren
escandalosament el preu de la cassalla i l´herba començà a escassejar pels
perduts del terme, el bon Herbesser hagué de mudar els seus hàbits bevedors. Es
comprava una botella de vi negre en alguna tenda, perquè li eixira més barata
la festa, i se la bevia assegut al rastell de la vorera. Ah, i de tornar a
pujar en bicicleta, ni parlar-ne fins a l´endemà de matí. Se l´enduia a casa a
peu, espentant-la.
Freqüentment
venia a la meua botiga per comprar-se un paquet de Celtes llargs. Si encara li
quedaven diners, pagava. Si no, quedava a deure sense problemes. Ara, això sí:
era d´aquella mena de clients que, l´endemà mateix, la primera feina que feia
en arreplegar quatre xavos era venir a liquidar-te el deute. Una nit, però, ma
mare tenia la mosca darrere l´orella, perquè aquell dia li havia eixit tot al
revés i es negà a fiar-li! Redacsa: tant de bo s´ho haguera repensat i no
haguera actuat així! Perquè, al pobre home, li va entrar tant de coratge que no
se li oblidà mai, i sempre que anava begut i veia ma mare li deia:
-Catalana, que
no volgueres fiar-me: ja te´n recordaràs tu de mi, ja! – Cada volta havies de
posar més atenció per entendre´l, ja que la llengua se li enredrava.
Alt i espigat,
tenia els cabells negres i agraïts, el front solcat d´arrugues. Amb aquella cara
de mona trista que se´ls fa, inevitablement, a tots els borratxos crònics. I nosaltres, infants
insensibles i sense consciència, que no sabíem ni volíem saber res de les
amargors de la vida, ens ho passàvem d´allò més bé insultant-lo perquè fera
gestos d´aquells, tan còmics. Tràgicament còmics.
-Tres garbes
duro! Puja la cassalla, puja l´herba!
“Més que per
la naixença, s´és bord si es balafia l´heretat patrimoni”, ens ensenyava el
poeta. I nosaltres ho érem doblement: per burlar-nos de la desgràcia de
l´Herbesser i per no dur-lo en andes. Ja que ell era, al capdavall, l´heretat
patrimoni, l´infeliç llegat de tot el poble, que l´havia conduït fins a aquell
terrible estat de prostració i misèria.
Un mal dia es
va esfumar humilment, sense fer soroll, sense alçar pols ni remolí, com s´escau
en persones de la seua condició. I nosaltres, infants idiotes que ens pensàvem
que sempre el tindríem a l´abast per poder-lo burxar, ens vam sentir estafats,
perquè encara no l´havíem espremut del tot.
Ignore si va
tenir un enterrament digne, mal que només hi anara d´acompanyament el retardat
que va a tots els del poble. Ignore si el seu cos mort va servir perquè hi
feren pràctiques els estudiants de medicina. Ignore això i allò. Ignore moltes coses.
 |
Lectura de l´Herbesser, desembre de 2011. |
 |
Recital Paisatge humà a la Cullera dels anys seixanta, 15 de desembre de 2011. |
 |
Recital Les nits perfumades, abril del 2013. |