Poesia trobadoresca. Bernat de Ventadorn.

Bernat de Ventadorn.

La poesia trobadoresca és la primera lírica culta europea en llengua vulgar. En concret fou escrita en occità, en la seua variant provençal.

Ja durant el segle XII, molts poetes d´altres indrets -com és el cas dels catalans- s´esforçaren a escriure en aquesta llengua i en imitar els trobadors provençals. 

La seua influència s´ha perllongat en el temps i la podem observar en autors tan importants com el mateix Shakespeare. També fou reivindicada pel Romanticisme.

Quant a la temàtica, és el tractament especial de l´amor el que la singularitza històricament. I es parla d´amor cortés per a referir-se a la ideologia amorosa que caracteritza aquesta poesia. 

Un dels trobadors més valorats fou Bernat de Ventadorm. La seua poesia és apassionada i ens parla de la deseperació amorosa. El poema  Quan veig l´alosa aletejar exemplifica molt bé la joia amorosa, tot i que el poeta marxa finalment trist per haver estat acomiadat per la dama.

Aquesta cançó l´escoltarem en la veu de Lídia Pujol, que amb una interpretació molt sentida ens permet recrear la bellesa de les composicions trobadoresques, així com l´ambient i el sentir d´aquella època medieval. 

Molt recomanable per a esperits sensibles.

Per a copsar un mica més l´ambient d´aquells temps, vegeu tot seguit una escena de la pel·lícula Romeu i Julieta de F. Zeffirelli, corresponent a l´escena del cant del trobador.

La llegenda del Cor menjat.

Guillem de Cabestany fou un cavaller de la comarca del Rosselló, que confina amb Catalunya i amb el Narbonés. Va ser persona de molt bon tracte, molt preuat per les armes, la cortesia i el servir. A la seua comarca hi havia una dona de nom Saurimonda, muller de Ramon de Castell Rosselló, que era molt noble, ric, dolent, brau, ferotge i orgullós. En Guillem de Cabestany amava la dama per amor i d´ella cantava i per a ella feia les seues cançons. I la dama, que era jove, alegre, gentil i bella, també se l´estimava més que cap altra cosa en el món.

Tot açò va ser dit a Ramom de Rosselló el qual, irat i gelós, va investigar els fets, descobrí que eren veritat i féu vigilar la seua esposa. Un dia Ramon de Castell Rosselló va trobar Guillem de Cabestany sense gran acompanyament i el matà, i li va fer tallar el cap. El cor el féu portar a sa casa, i el cap també. I va fer rostir el cor amb pebre i el féu donar a menjar a la seua muller. Quan la dama l´hagué menjat, Ramon de Castell Rosselló li digué:  “Sabeu què heu menjat?” I ella contestà: “No, però m´ha semblat una carn molt bona i saborosa”. Llavors ell li confessà que era el cor d´en Guillem de Cabestany allò que havia menjat i per tal que el cregués, féu portar el cap davant d´ella. Quan la dama va veure i sentir allò, perdé la vista i l´oïda. Quan ella recobrà la consciència, digué: “Senyor, m´heu donat un menjar tan deliciós que ja mai més en menjaré d´altre”. Quan ell ho sentí corregué amb la seua espasa i volgué ferir-la al cap, però ella corregué a un balcó i es deixà caure, i així morí.

La notícia que En Ramon de Castell Rosselló havia donat a menjar el cor d´En Guillem a la dama corregué pel Rosselló i per tot Catalunya. Hi hagué gran tristesa per totes les comarques i la queixa arribà al rei d´Aragó, que era senyor d´En Ramon de Castell Rosselló i d´En Guillem de Cabestany. I anà a Perpinyà del Rosselló, i féu anar davant seu En Ramon de Castell Rosselló, i quan fou vingut el féu empresonar, li prengué tots els seus castells i els féu derrocar. Li llevà tot el que tenia i l´empresonà. Després va fer portar Guillem de Cabestany i la dama a Perpinyà i posar-los en un monument davant la porta de l´església, i féu escolpir sobre el monument com havien estat morts. I ordenà que per tot el comtat de Rosselló tots els cavallers i les dames els vingueren a fer aniversari cada any. I Ramon de Castell Rosselló morí a la presó del rei.

No és meravella si el meu cant val més que el de cap altre cantador, car el meu cor el guanya amor i al seu poder fidel roman. Cor, cos, saber i enteniment, coratge i força jo hi he més, fora l´amor no m´atreu res, cap envit no m´és escaient. Ben mort deu ser qui amor no entén o al cor no ha cap dolç sabor. Car què val viure sens valor sinó per entrestir la gent? Que Déu no em deixe viure quan del desamor senta el pes o a midons no fóra ben sotmés el meu amor sempre anhelant. De la més bella, sedejant, cerque el favor. Plore i sospire. Quin temor m´esquinça d´estimar-la tant! ¿Què més puc fer si amor m´encén i d´aquest càrcer on sóc pres no en puc eixir si no gràcies a pietat que ella no sent? D´aquesta amor sóc molt sofrent, però és tan dolç el seu sabor que cent cops muir de dolor i joiós revisc altres cent. El meu mal té molt bell semblant I val talment n bé palés. Car si em feries em deixa il·lés per a saber-lo anar servant. Ah, si poguera tot ver amant ser discernit del falsador, i el lausanger i el traïdor portaren banyes al davant! Tot l´or del món i tot l´argent jo els donaria, ben després, si amb mi, que sóc d´amor corprés, midons volguera ser benvolent.

Quan jo la veig, el meu turment em surt pels ulls i la color, car així tremole de por com la fulla contra el vent. No tinc més seny que un infant, tant mon amor em té malmés. Doncs si midons així m´ha ullprés, per què no escolta més mon plany? Dama gentil, sols us deman que m´accepteu de servidor. Jo us serviré com bon senyor. Cap guardó no seré esperant. Estic al vostre manament amb cor humil, gai i cortés; no sóc lleó ni gat muntés perquè m´occiu com a ells, talment. Allà on es troba el meu Cortés aquest vers serà tramés. Si en sóc lluny, no és mancament. Bernat de Ventadorn (S. XII)