diumenge, 6 de gener de 2013

Sentiment cecilià



El concert de hui 6 de gener, dia de Reis, de la Banda Simfònica de la SMI Santa Cecília de Cullera ha començat amb un preciós pasdoble de D. Rafael Talens, Hermanos Falcó. Sens dubte, un dels pasdobles més bonics del mestre. Dedicat a dos grans cecilians, que per desgràcia avui ja no es troben entre nosaltres. Com molt bé ha explicat el nostre Director, Salvador Sebastià, a través d´aquest emotiu record als germans Falcó amb la interpretació del seu pasdoble, també ha volgut recordar a tots aquells cecilians que han contribuït al llarg del temps a fer gran la nostra banda, la nostra Societat.

De ben segur que molts dels allí presents hem tingut un atac de nostàlgia i hem fet volar el notre pensament per a recordar-nos de molts familiars i amics que per diversos motius en l´actualitat no poden assistir als concerts del Mercat. I jo, en particular, ho he fet de ma mare, la qual per motius de salut ja no pot anar a escoltar la seua banda, ni a gaudir d´una de les coses que potser més il·lusió li hagueren fet en aquesta vida, la de vore un dels seus néts tocar l´oboé en la Santa Cecília. I la de comprovar com eixa cadena que ha anat transmetent entre les diverses generacions de la nostra família eixe sentiment cecilià que ella ha viscut sempre d´una manera tan intensa, no sols no s´ha trencat, sinó que continua més ferma i viva que mai.

És per això que volia dedicar-li aquesta modesta entrada, on recupere un article que vaig escriure per al llibre del centenari de la Societat en què precisament parlava d´eixe sentiment cecilià, que ella amb tanta estima ens va saber transmetre a tots nosaltres. També al seu nét. 












Comissió de Dames cecilianes acompanyant la Banda en la seua entrada pel Raval de Sant Agustí.




Sentiment cecilià

            Algú va dir que, d´entre totes les manifestacions artístiques amb què l´home ha tractat d´expressar-se al llarg del temps, és la música la més directa. Entra per l´oïda i va recta al cor. Potser per això és fonamentalment un art de la percepció. I tan sols requereix d´una miqueta de sensibilitat per a poder gaudir-ne. No cal ser, per tant, un gran expert per lliurar-se al plaer estètic que la música ens proporciona. Per aquesta raó, no és estrany que, a les nostres terres, aquesta manifestació genuïnament cultural haja portat aparellada un fenomen social d´una importància, que a hores d´ara ningú no posa en qüestió. A l´inrevés, les societats musicals s´han convertit en una de les principals senyes d´identitat del nostre poble. Un poble que, sense cap mena de dubte, porta la música molt a dintre i l´ha convertida en la seua forma d´expressió més característica.

            És per això que quan parlem de les bandes, i de les societats musicals que es troben al darrere, no hem de deixar de costat aquest component de caràcter social ni la seua important dimensió popular. Entrem, així, en un terreny un tant eteri, com és el del sentiment de pertinença i el de vinculació afectiva a un col·lectiu humà, que no sempre té una explicació del tot lògica ni basada en la raó. En aquest sentit, em ve a la memòria la part final de l´emotiu audiovisual que es va projectar el dia dels actes del Centenari, en què un grup de cecilianes i cecilians havien d´expressar amb una sola paraula el que, per a cadascun d´ells, representava la Societat. Tot i que n´hi hagueren de molt encertades, jo, particularment, me´n quedaria amb una. Sentiment. Sentiment cecilià, afegiria. I és que, potser per damunt de qualsevol altra cosa, la vida d´una societat musical no deixa de ser la suma de petites –o grans, segons es mire- històries, biografies personals, que van entreteixint entre totes elles aquell sentiment de pertinença i de vinculació afectiva al qual m´he referit abans. I al darrere de cada nou cecilià, trobem l´ascendent d´altres cecilians que ajudaren a transmetre i forjar eixe sentiment compartit. Perquè sentiments nobles com aquest sols poden eixir d´un cor per anar a parar a un altre. Després d´espigolar entre els plecs de la memòria, m´agradaria presentar-los alguns d´eixos retalls de vida que contribuïren a fer-me sentir cecilià.







            El meu iaio matern, el so Tanàssio, era un llaurador dels d´abans. L´únic gest de solemnitat que adornava la seua vida se li manifestava, en arribar l´hivern, el matí de cada dos diumenges. Com en una mena de ritual, que acomplia de manera escrupolosa, deixava per un dia la roba habitual de la gent del camp, faixa inclosa, i es vestia amb el seu tratge gris, la seua camisa blanca i la seua gorra de mudar. En apropar-se a la huitantena, completava la seua gallarda figura un gaiato, amb el qual semblava apuntalar-se i que li permetia mantindre erta la seua bona planta. Era home de poques paraules, però abans de tancar la porta de casa en aquells matins de diumenge, sentíem com sempre deia per acomiadar-se allò de:”Me´n vaig a sentir la Cecília”. Qui devia ser aquella Cecília, em preguntava jo. Passades dues hores llargues, i després d´haver-se fet el vermudet, tornava a casa amb un somriure d´orella a orella. Aleshores, s´asseia al lloc on li pertocava, com a cap de la taula on tots estàvem esperant-lo, i només encertava a dir –amb una satisfacció que a penes podia dissimular- allò altre de: “Xe, quin concert!”. No calia més. Sobraven les paraules.
          
  No tardí molt a conéixer qui era aquella Cecília, ni a compartir el vermudet amb el iaio. Ni tampoc a deixar-me amarar per aquell sentiment cecilià que ell, orgullós, professava. I que, a mi, començava a manifestar-se´m en aquelles picoretes en l´estómac que sentia només divisava, en la llunyania, l´estendard de la nostra banda quan desfilava pels carrers de la vila. Per cert, aquesta és una sensació, una barreja de joia i de complaença, que no m´ha abandonat amb el pas dels anys. A l´estiu, l´acompanyava sovint a un camp d´horta que tenia a l´altra banda del riu, a prop del pont de ferro. Mentre treballava la terra, jo em perdia per entremig del dacsar que solia plantar per aquella època. Quan venia el moment de despellofar la dacsa, ens asséiem a l´ombra d´una preciosa parra que hi havia a l´entrada. Aleshores, el temps semblava alentir-se i era quan aprofitava per contar-me com, en un passat ja llunyà, al voltant dels anys vint, aquell hort era conegut entre els cecilians com el Soto del Parral. Allí, els músics de la nostra banda es col·locaven a recer d´aquella enorme parra, per assajar les peces que havien d´interpretar al Certamen o en algun altre concert important. Al mateix temps que els seus incondicionals seguidors se´ls escoltaven amb tota l´atenció del món, tombats damunt els pallers de les eres dels voltants. I mentre li sentia narrar les múltiples anècdotes amb què adobava el seu relat, no podia deixat d´imaginar-me aquella escena, tenyida de romanticisme, en què una colla de músics cecilians de començament de segle assajava a l´aire lliure enmig d´aquell marc idíl·lic.
           
Des d´aquells relats del meu iaio ja ha passat un grapat d´anys, però encara avui, quan m´acoste a algun concert al Mercat, no puc deixar de recordar-lo en contemplar com la gent ceciliana de més edat segueix escoltant embadalida la seua banda. Una banda que amb la seua música els ajuda a endolcir l´últim tram de la vida, i a fer-los oblidar, encara que siga per una estona, les tecles que acompanyen la seua avançada edat. Per a ells, però, no hi ha millor teràpia ni millor medicina que aquesta. I, de tant en tant, una vegada acabat el concert, i quan em trobe enmig d´aquestos vells guerrers, que són història viva de la nostra societat, i els més fidels seguidors de la banda, sembla com si tornara a escoltar, com un eco llunyà, aquelles paraules que tants records em desperten. “Xe, quin concert!”.




Grup de músics.



            Si hi ha un cecilià, dels molts que he conegut, que sentia la seua banda d´una manera sincera i apassionada, eixe era Paco Oliver. Paco el moix, com se´l coneixia popularment, era d´aquelles persones que són tot cor i que, per això mateix, no tarden a fer-se voler per tot el món. A mi, de seguida em guanyà amb la bonhomia del seu caràcter. I encara més quan dalt de la seua Montesa roja em donava una volteta a la maçana del meu carrer, el del vall, on també vivia la que temps després acabaria convertint-se en la seua muller. Ja casats, es mudaren en un pis de la casa familiar que enfrontava amb la meua. La Montesa passà a millor vida i Paco es comprà un Gordini groc. I cada mes de juliol, sense fallar-ne ni un, omplia el seu Gordini amb la colla d´amics cecilians i iniciaven, tots plegats i amb tota la il·lusió del món, el seu peregrinatge anual cap al Certamen de València. Cal dir que, aleshores, aquest viatge no es feia amb la celeritat d´ara, i estic convençut que cada any aquella llarga i esperançada anada, i l´alegre tornada posterior, devien donar molt de si. Aquells eren els temps de D. Eduardo Cifre. Eren els temps en què la banda donà un salt qualitatiu importantíssim i es consagrà, de manera definitiva, com una de les grans agrupacions bandístiques. Començaven a aparéixer, a més, les generacions de músics que no tardarien a inundar les bandes, orquestres, conservatoris i escoles de música de tot arreu i es convertirien en ambaixadors de luxe de la nostra Societat, del nostre poble.
          
  En aquella època, però, els premis es feien esperar. I fins ben avançada la matinada no començaven a sentir-se els primers coets que ho proclamaven. Era una llarga nit de vigília per a tots els cecilians, que des de les nostres cases esperàvem amb el cor en un puny que els coets foren de la suficient intensitat per anunciar un premi gros. En el nostre cas, la incògnita no s´esclaria del tot fins que el soroll del Gordini de Paco, amb el sol ja fora, anunciava l´arribada del nostre veí. Aleshores, aguaitàvem pel balcó i ell, amb el seu somriure permanent, alçava els dos dits i ens deia: el segon! Caram, altra vegada el segon, pensava jo. I és que arribàrem a encadenar-ne cinc de consecutius. S´ha de dir que en aquells anys la competència en el Certamen era molt dura. I el segon, en aquelles circumstàncies, no deixava de ser un premi magnífic. Una estoneta més tard, tal com marcava la tradició, la banda en ple començava a desfilar pels carrers i barris del poble per festejar, de manera espontània, el premi aconseguit i contagiar amb la seua alegria a tota la família ceciliana. D´aquell blanc impol·lut de les camises acabadades d´emmidonar, que portaven els músics quan marxaven amb la Sata cap a la plaça de bous de València, ja no hi quedava ni rastre. Ben al contrari, anaven desfilant tots amb la camisa per fora i amb eixe punt d´alegria esbojarrada pròpia d´una celebració que s´allargava el que fóra menester, o el que les forces aguantaren. I malgrat l´espineta d´eixe primer premi que tant s´hi resistia, els seus semblants de felicitat delataven no sols la satisfacció per la recompensa aconseguida, sinó, el que és més important, l´orgull per la feina ben feta.

            Fou durant aquells temps, quan Paco, amb eixa vocació de servei als altres que sempre tenia, entrà a formar part de la directiva com a comptador, per dedicar així –com tants altres cecilians- part de la seua vida a eixa banda que ell portava al mig del cor. D´un cor que l´infortunat destí volgué que se li parara massa prompte, massa jove. No he vist en tota ma vida el meu carrer tan ple de gent com el dia del seu soterrar. I com no podia ser d´una altra manera, també s´hi trobava la família ceciliana al complet, per acomiadar-se d´un dels seus. Pocs anys després, en concret el 1975, per fi es trencà el malefici i Santa Cecília guanyà el primer premi de València. Va ser una nit d´enorme alegria. D´eufòria desfermada. Una nit, en què vaig vore reproduït, en la cara de molts cecilians, el mateix somriure de satisfacció que Paco ens regalava cada any des del portal de casa seua quan tornava del Certamen.




Entrada de la Banda a la Plaça de Bous de València per a participar al Certamen.


            De menut, la meua primera colla d´amics fou la del carrer del pou. Solíem reunir-nos en aqueix carrer, ja que bona part dels amics vivien allí. La varietat de jocs era l´habitual entre els xiquets d´aquella edat, per bé que el futbol ja començava a fer furor i era el preferit per la majoria. A Juanitín, però, aquells jocs semblava que no li acabaven d´atraure i que hi participava més per compromís que no per gana. I ben prompte, al que era el nostre objecte de veneració, la pilota, li trobà un substitut completament desconegut per a tots nosaltres i alié als nostres interessos. El fagot. Sí, el fagot! Nosaltres, com a molt, coneixíem la trompeta, el clarinet, el tambor… Però, el fagot? Ni idea! Recorde vore´l pujar per l´empinada costera del carrer del pou, amb l´instrument al muscle. I com s´asseia en la primera navà de la planta baixa dels seus iaios, per assajar amb aquella espècie de cilindre de fusta allargat el so del qual, des d´aleshores, es convertiria en una mena de banda sonora, que acompanyava els nostres jocs i les nostres malifetes.

            De tant en tant, irrompíem en aquella espècie de santuari, i ens deixàvem captivar per la manera amorosida i delicada amb què tractava el seu instrument, la qual, per cert, contrastava vivament amb la forma un tant assilvestrada i escandalosa amb què ens solíem divertir la resta de nosaltres. I, allí, observàvem encuriosits com treia el fagot de la caixa, amb quina cura el muntava, com ordenava les partitures en el faristol, com agafava l´instrument i es posava la pipeta en la boca, com començava a tocar… Tot un ritual al qual assístiem nosaltres enmig d´un silenci gairebé reverencial. I és que, en el fons, n´érem conscients que tots aquells actes del nostre amic, més enllà de la seua aparent simplicitat, estaven revestits d´un enorme valor, d´un enorme mèrit. Per més que, a força de ser sincers, no arribàvem a comprendre del tot com podia estar-se hores i hores, de manera incansable, traent-li notes a aquells instrument. O encara menys, com preferiria quedar-se molt sovint amb aquell nou amic que havia descobert, que no vindre-se´n al cine o a passejar amb nosaltres.

            Aquell Juanitín té avui una important carrera musical al seu darrere. Però si parle d´ell, ara i ací, no és per aquest motiu, sinó perquè representa un més dels centenars i centenars de músics que han passat per la nostra banda. I per a recordar també el que no deixa de ser una obvietat, que els músics són els actors principals, els protagonistes essencials i imprescindibles, de tota esta meravellosa i brillant història. Són, en definitiva, la principal raó de ser d´una societat musical com la nostra. I si avui podem vanagloriar-nos d´aquestos cent anys, és fonamentalment gràcies a ells. Al seu sacrifici, a la seua constància i generositat, a la seua capacitat de superació i de treball. No són paraules buides ni grandiloqüents, al darrere tenen l´aval de les hores i hores –seria impossible mesurar-les- que tots ells, des del primer a l´últim, han consagrat a la música. I de retop, a fer gran la seua banda. Crec que la gratitud que es mereixen no es pot expressar en paraules, i l´únic que podem fer és continuar donant-los tot el suport necessari perquè seguisquen, com ho han fet durant aquests últims cent anys, delectant-nos amb la seua música, amb el seu art. I només els diria, com una mena de confessió personal, que la resta dels que no hem tingut la fortuna d´estar tocats com ells per les muses (cal recordar que “música” és una paraula grega que vol dir “l´art de les muses”) els professem, en el fons, a banda d´una profunda admiració, també una sana enveja.




Grup de músics.


            Al gran Zubin Mehta, li vaig sentir afirmar en una certa ocasió que no hi ha res com la música per acallar la violència, i que aquesta és com un parèntesi de pau enmig de l´agitació dels nostres dies. Segurament, aquesta afirmació també la compartirien  plenament aquell grup de cullerencs liberals que en els temps convulsos de començament de segle passat, i amb la fundació de la nostra banda, posaren els fonaments per crear en el nostre poble un nou espai de cultura, de llibertat, de pau, de progrés. A ben segur que en aquell moment ni se´ls passà per la imaginació que eixe espai, del qual han pogut gaudir una quantitat ingent de cecilians, arribaria a complir els cent anys de vida. Però, vist amb la perspectiva que dóna el temps, sí que podem afirmar que, si aquesta aventura d´autèntica passió per la música ha arribat fins avui, ha sigut gràcies a la comunió que de sempre ha mantingut la nostra Societat. I aquesta unitat ha estat possible en bona part pel fet que eixe mosaic, noble i divers, que representa la gent ceciliana, ha sabut crear, transmetre i fer viure, a través de generacions i generacions, un mateix sentiment. Un sentiment compartit per tots. Un sentiment cecilià.

Antoni Picazo i Jover  



Grup de músics.




La Banda Juvenil de Santa Cecília al camp de Mestalla.




Desfilada de la Banda per davant del Musical, carrer del Riu.




Concert al Paula de la Música de València.





Actuació al Certamen de València, any 2007 (Menció d´Honor).


2 comentaris:

  1. Ja t´he donat les gràcies al Facebook del musical, pero no podia deixar de comentar aci també. No sabia que ta mare estaguera delicá de salut,ho sent molt, si tens ocasió dónali molts records de la filla de Maria la Corberana, elles es volien molt i jo vaig heretar de la meua familia el apreci tant a ta mare com a ta tia. Ma mare si que pogué vore als nets tocant a la Santa Cecilia, molt poc de temps, pero va tindre eixa satisfacció, els meus fills son també la quarta generació de cecilians a casa i la primera que han hagut músics. Un abràs:

    ResponElimina
  2. Corbe, molt agraït per les teues emotives paraules. M´agradaria poder transmetre-li-les a ma mare. De segur, que se n´' alegraria molt. Una abraçada.

    ResponElimina