Batiste acumulava els suficients
anys com per començar a sentir-se fora dels marges de la pròpia existència. I
conscient com era d´haver entrat en les últimes revoltes de la vida, solia
entretindre les llargues hores d´insomni en resseguir el dolç rastre deixat pel
record d´un temps que no tornarà mai.
Com que les nits acabaven
fent-se-li interminables, solia alçar-se del llit abans de l´eixida del sol. Li
agradava sentir el silenci de la nit i el despertar del poble a la vida.
Aquella matinada, assegut en una cadira de bova al brancal de casa seua,
recordà com descobrí l´amor una nit de la Baixà
d´un any incert. Encara no havia cessat del tot el repic de campanes que
anunciava l´entrada de la Mare de Déu a l´Església, i quan la seua banda
atacava en el Mercat els primers compassos de l´Entrà de la murta, una violenta tempesta sobrevingué de sobte. La
desbandada fou general i, per resguardar-se del vent i la pluja, Batiste cercà
l´aixopluc d´un dels portals del Passeig.
L´atzar volgué que allí l´esperara aquella nina de les pigues a qui des de
feia temps no li llevava ull. Mentrimentres, la intensitat de la pluja
augmentava i el seus cossos, remullats d´aigua, es trobaven a cada instant més
junts l´un de l´altre. Fou llavors quan els seus llavis s´uniren i un intens
sabor a canella, que ja no l´abandonà de per vida, inundà tota la seua boca.
I al primer amor li seguí el
primer desengany. El dia en què li partiren el cor per primera vegada, començà
a córrer i no parà fins arribar al Fort. Des d´aleshores, cada cop que la vida
el sotmetia a un dels seus naufragis i li arrabasava un bocí més d´innocència,
s´encaminava cap aquell mirador privilegiat. Allà dalt, on regia la llei dels
sentits, el temps es detenia i els sentiments i la natura es fonien fins a confondre´s.
La serenor que l´envaïa amb la contemplació de la bellesa d´aquell paisage
l´ajudava a combatre les penes. Tot i que, de lletres, en sabia el justet per
manejar-se, estava segur que la poesia devia produir una sensació semblant a
allò que ell sentia. A l´hora del crepuscle, emprenia el camí de tornada. Quan
arribava al poble, i mentre el cel de la
nit es poblava d´estrelles, Batiste intentava caçar amb la mirada algun
estel fugisser per formular un desig que el redimira de la pena. Temps a venir
comprendria que, si bé el vel de l´oblit ajuda a cicatritzar les ferides
invisibles de l´existència, sempre en quedarà, de cadascuna d´elles, un sollet
d´amargor al fons del cor.
L´eixida del sol, que començava
ja a donar-li a la cara, el féu entrar en una espècie de plaentera somnolència
que el traslladà a aquella platja dels darrers estius de la seua joventut. Amb
l´adveniment de l´estiu, rebrotava en tota la seua plenitud la joia de viure. De
bon matí, Batiste es dirigia cap a la plaça
del Borinot i, des d´allí, iniciava una llarga passejada fins al Far.
Caminant per la voreta de la mar, passava pel costat dels tarongers del Racó, pel barranc de Palomes, per l´illa
dels Pensaments. Arribat al seu destí, es llançava compulsivament a
l´aigua, encara fresca en aquelles hores matineres, des del més alt de les
roques. Cada capbussó era com un nou desafiament, com un renàixer a la vida. Un
cop esgotades totes les energies, estenia el seu cos atlètic damunt l´arena, al
bell mig de la caleta de ca Borrasca. I començava a somniar despert
al ritme del clapoteig de les ones sobre la platja i del seu respirar agitat.
D´aqueix respirar, ferm i vigorós, que sembla envoltar els cossos jóvens, i que
acaba esvaint-se amb el temps. Molts anys després, recorregué de nou aquest
mateix itinerari dalt el cotxe d´un dels seus néts. D´allò que va vore, alguns
en deien progrés. Batiste, en canvi, ho sentí i ho visqué com una profanació. L´embargà el
mateix sentiment que tenia quan caminava pel poble i no reconeixia gairebé ninguna
de les cares de la gent amb qui es creuava. Aquell ja no era el seu paisatge.
La seua mar passava a ser un somni de joventut, una remor llunyana que a penes
si es distingia. I aleshores, es juramentà que no hi tornaria mai més. Com a
home de paraula que era, no contravingué ni una sola vegada aquesta promesa,
però cada vesprada l´enyorança l´arrossegava fins al passeig del riu, per veure l´entrada senyorial de les barques pel
Xúquer i ensumar l´olor a salobre i a
algues que transportaven.
El soroll somort i acompasat del
motor de les barques, la melangia dels records, el sol implacable de migdia, el
feren entrar en un estat de semiinconsciència. Se sentia cansat. Cansat i vell.
Vell com aquells arbres centenaris als quals els costa morir. Com aquella bellotera que hi havia a l´antiga
entrada del poble per Russafa, i de
la qual se´n recordava en vore com els ossos de les mans miraven de travessar
la seua pell. En contemplar els solcs del seu rostre que semblaven cisellats
amb el mateix llauró amb què clivellava la terra. A aquelles alçades de
l´existència, només aspirava a mantindre l´esperit insubornable i la dignitat
de qui mai li ha girat la cara als avatars de la vida; a conservar, fins a
l´últim moment, obertes de bat a bat les portes del seu cor, com ho estaven les
de moltes de les cases de la seua època. A ell, que sempre s´havia valgut per
si mateix, només li espaordia que l´apagament irreversible de la vellesa
l´abocara a la decrepitud i a convertir-se en un estorb per als altres. No
volia, en el darrer instant, fer malbé el llegat més valuós que deixava als
seus néts, el d´una mirada que ni el pas del temps havia pogut contaminar. La
mirada neta i franca de l´últim supervivent d´una generació que havia aprés a
integrar-se de manera sàvia i natural en els cicles del temps i de la vida.
Amb la mateixa puntualitat de
tots els dies, un levíssim vent de llebeig començà a bufar i a refrescar una mica la xafogor de l´ambient.
Feia ja una bona estona que Batiste tenia la boca força resseca, amb el mateix
regust a cendra dels dies de ressaca. A poc a poc, els ulls se li anaren
entelant i el pols començà a apagar-se-li. A poc a poc, l´envaí una sensació de
dolça placidesa que l´acompanyà fins al seu últim alé. Va ser en aquell moment
quan, des de la cadira de bova on continuava assegut, veié com la seua figura
gallarda s´alçava i començava a caminar. Vestit amb el tratge dels diumenges i apuntalat amb el seu millor gaiato, amb
l´elegància ancestral i el posat digne de qui ha treballat la terra de sol a
sol i l´ha sentida bategar davall els seus peus, emprengué el seu darrer
viatge, el de l´adéu definitiu, cap a la partida
del Cabeçol. Allí, des de feia
temps, l´esperaven ansiosos els seus amics de gresca de tota la vida. I
aleshores, mentre repartien les cartes per jugar-se l´eternitat en una partida
al subhastat, començaren a arribar des de la llunyania les notes del seu passodoble
preferit, al temps que una intensa olor a canella s´escampava per tots els
racons de la vila…
Toni Picazo
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada