dilluns, 7 de juliol de 2014

Benavaquil (i d´altres)

No descobresc res en constatar que els cullerans disposem d´un terme municipal amb una morfologia força variada i interessant, que ha ajudat a conformar un ric corpus toponímic. Capbussar-nos en els nostres noms de lloc, significa fer-ho en un dels més fidedignes testimonis d´un patrimoni comú, en molts casos multisecular, que ens ha acompanyat als habitants d´aquest raconet del món generació rera generació. 

Noms de lloc que hi contenen el bategar quotidià d´un poble, la història anònima i petita de molts avantpassats nostres, que han sentit la necessitat de descobrir cada trosset i cada racó de la terra on vivien. I a partir de la trobada afectiva amb aquesta realitat, singularitzar-los i batejar-los, que és la manera més genuïna d´apropiar-se, de fer seus els barrancs, motes i camins, les séquies, escorrenties i braçals, les partides, eres i camps... amb els quals han compartit la seua existència, la seua quotidianitat.  

L´experiència mil·lenària del pelegrinatge dels nostres predecessors en aquest espai que ens ha tocat en sort ha anat bastint de manera espontània, a força d´imaginació i d´enginy, i a partir de l´observació d´aquesta realitat i de la seua codificació a través del llenguatge, un patrimoni toponomàstic que ha rodolat de boca en boca a través del temps i a través de les diverses generacions.



L´Assut de la Marquesa, foto antiga.

L´Assut de la Marquesa, en l´actualitat.

Aquest tresor de records irremplaçable -tal com anomena L. Reclame la toponímia-, es troba, ara i ací, sotmés a una intens procés de deteriorament i amb el perill que la cadena de transmissió que els ha fet arribar als nostres dies de manera gairebé completa, quede dràsticament interrompuda. Ja siga per la pràctica desaparició de molts dels vells llauradors i pescadors -autèntics dipositaris d´aquest tresor patrimonial- per efecte del trànsit cap a una societat més diversificada des d´un punt de vista econòmic, amb una marcada puixança del sector terciari, com pel mateixos canvis tecnològics que han comportat una nova manera d´entendre la feina al camp i a la mar. O ja siga per l´impacte brutal de l´activitat turística, que en un parell escàs de dècades ha desencadenat una autèntica metamorfosi en la fisonomia del nostre litoral. 

L´abassegadora urbanització d´amples zones de la nostra franja costanera i la consegüent colonització del seu paisatge han convertit aquest territori litoral en un bé extremadament fràgil, subjecte a una transformació radical, que en determinats espais ha vist esborrat qualsevol rastre del que n´hi havia abans. Existeix, a més, el risc que a aquesta crostra de ciment se´n superpose una altra d´oblit, que no sols soterre tot un seguit de paisatges, sinó que s´estenga damunt els mots que hi han acumulat una experiència de segles i resten, a hores d´ara, com un dels pocs testimonis per recrear unes imatges ja perdudes per sempre. Al cap i a la fi, aquesta hipotètica i més que possible devastació toponímica, la desaparició imminent d´aquests noms de lloc, referents immediats que ens lliguen a la realitat present i amb el nostre passat, representa una forma d´empobriment més general i corprenedor, el de la relació de l´home amb el seu entorn, amb la seua realitat més pròxima.


Platja del Racó, anys 50.



Platja del Racó, en l´actualitat.


La preservació i l´estudi dels nostre topònims, i més encara d´aquells que han perdut el seu referent extern, el seu topos, suposa una salvaguarda inestimable davant el creixent procés de desnaturalització d´una part importantíssima del nostre patrimoni cultural. La toponímia es converteix, doncs, en una mena de disciplina de resistència, de salvació. Si bé no s´ha d´entendre la urgència d´aquesta feina com un exercici de nostàlgia mortificant, com un intent de retorn a cap forma de primitivisme o d´origen incontaminat, a cap paradís perdut, sinó més aviat com l´anhel de continuar fruint d´una espècie de diàleg entre generacions diverses. O com el simple gust estètic de gaudir de l´autenticitat dels nostres noms de lloc inveterats, en comptes de l´artificiositat, quant no coentor, de la major part dels topònims de nova planta. 

Noms de lloc per evocar també, des del dolç sentiment de la malenconia, el nostre passat més recent... horts, canyars i sèquies per on discorregué bona part de la nostra infantesa... petjades dibuixades de manera furtiva en algun amagatall d´arena, per on s´escolà la innocència acabada de perdre de la nostra adolescència... Evitem que d´altres noms es facen fonedissos i recalen en el territori de l´oblit, diluïts en la nostra memòria col·lectiva amb la pèrdua de tot el seu poder evocador.  



La penyeta del Moro.


Els topònims pretèrits, aquells que ja han perdut la seua vigència, són com una mena de fotos antigues, una representació de quelcom que ja no existeix, però que alhora està impregnat del valor afegit del temps transcorregut i de la pèrdua. Un d´aquests pretèrits que sempre m´ha captivat des que el vaig descobrir de la mà, com no, d´En Francesc Giner, és el de Benavaquil. Patrònim d´arrel aràbiga provinent, segons Manuel Sanchis Guarner, del nom propi Ibn Awaquil. Va donar nom a un llogaret que durant molt de temps constituí l´assentament poblacional més important del nostre terme, després del que era pròpiament el de la vila. 



Benavaquil, partida de la Raconada.



Es trobava situat vora riu, a l´interior del racó, o de la raconada si es vol, que conforma un dels meandres més pronunciats del tram del Xúquer en què el mateix es converteix en línia divisòria entre els termes de Cullera i Sueca. 

La primera mostra documental que tenim, recollida per Andreu Piles a la seua Història de Cullera, correspon al Llibre del Repartiment de Jaume I, Reg. 2, de 1294 ("Petro Piquer, Raimundus de Miralles, domos, et unicuique sex jovatas terrae in Benahuaquil, alcheria de Cuylera..."). També hi trobem la concessió per part de Jaume I, el 7 d´octubre de 1260, de la franquícia del tribut d´ochena a les trenta famílies que poblaven aquest llogaret i el del Rafal de Muça ("...quae sunt in alcheria quae dicitur Beniwaquil, et in Raffal de Muça, et ejus terminis, quae sunt in termino de Cullera...", Arxiu Corona Aragó, reg. canc., núm. 11, f. 218).

Noves i posteriors mostres documentals de procedència diversa han estat descobertes i arreplegades pel nostre cronista oficial, En Francesc Giner i Perepérez. Heus-ne ací, com a exemple, un fragment d´una lletra enviada l´any 1494 pel Justícia de Cullera al de Sueca ("...Iolant, muller d´En Macià Pelló, del lloc de Benavaquill, terme de aquesta vila...", Actes del Justícia de Sueca, AMS). 

El mateix nom de Benavaquil acabaria assignant-se, finalment, al conjunt de la partida de pomerar, tarongerar i horta d´aquest indret tan arrecerat, envoltat pràcticament en la seua totalitat per l´aigua del Xúquer i que forma una mena d´illeta, de petita península més bé, on s´accedia pel camí també anomenat de Benavaquil ("Terra en la partida del camí de Benavaquil...", Capbreu del Segle XVI, foli 663, sig.: 0/27), avui denominat camí de la Raconada. Amb el temps aquesta alqueria quedaria deshabitada i, ja com a despoblat, prendria el nom de els Patis. Avui es troba integrada en l´actual partida de la Raconada, que ha anat eixamplant-se a través de l´absorció d´altres partides més petites i d´altres despoblats com el de Fargalós. 


La partida de la Raconada, des d´una altra perspectiva.


Benavaquil és, a més, un d´aquells noms que semblen sorgits del món de la ficció, i que com a simple material sonor són posseïdors d´una màgia molt particular i ens trameten una sensació de pau gairebé física. La seua recuperació permet fer un cop d´ull cap enrere, per albirar aquell passat que en un moment determinat va fer-se esborradís. Però que avui podem rememorar amb tota la força del seu poder evocador, al temps que ens recreem amb la contemplació de la llum suau i crepuscular de qualsevol capvespre de tardor a les terres riberenques de la Raconada. Per redescobrir així les claus de la vida de tots aquells pobladors que trobaren el seu paradís particular en aqueixa contrada, on també ens reconeixerem a nosaltres mateixos i al caràcter efímer de la nostra existència.

(Llibre de festes, abril de 1996)



Visió del crepuscle des de l´Estany.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada