dimecres, 21 de novembre de 2012

La Renaixença. Teodor Llorente.

La Renaixença

En el segle XXI, les idees romàntiques envairen la nostra cultura i, en conseqüència, la nostra literatura; els autors es llançaren a redescobrir i a idealitzar els temps passats i gloriosos. 






Això provocà una recuperació de la producció literària en llengua pròpia. Aquest període és conegut amb el nom de Renaixença i s´encetà amb la publicació de l´oda La Pàtria, de Bonaventura Carles Aribau, en 1833.
Aquest poema es convertí en un símbol, ja que identificava la pàtria i la llengua, i catalogava aquesta última com l´únic vehicle vàlid per a l´expressió adequada dels sentiments i la nacionalitat.


"Plau-me encara parlar la llengua d´aquells savis
que ompliren l´univers de llurs costums e lleis,
la llengua d´aquells forts que acataren los reis,
defengueren llurs drets, venjaren llurs agravis.
Muira, muira l´ingrat que, al sonar en sos llavis
per estranya regió l´accent nadiu, no plora,
que en pensar en sos llars, no es consum ni s´enyora,
ni cull del mar sagrat la lira dels seus avis!

 Bonaventura Carles Aribau







La figura més reixida de la Renaixença va ser la de Jacint Verdaguer. És considerat el creador d´una llengua poètica allunyada de l´artificiositat de la poesia floralesca. Les seues obres més importants són l´Atlàntida (1870) i Canigó (1886). La seua poesia, carregada de sinceritat i d´exaltació, ha tingut una gran influència sobre toda la literatura contemporània.








La Renaixença valenciana

Així com la dels altres territoris del domini lingüístic, no sols reivindica l´ús culte i formal de la llengua, sinó que també pretén recuperar el sentiment patriòtic i nacional. La diferència està en el fet que, a València, aquest moviment fou més feble que a Catalunya o a les Illes, entre altres coses perquè ací el moviment renaixentista va quedar en mans de la burgesia conservadora, que va centrar l´interés gairebé exclusivament en la poesia.

Aquest grup de burgesos que formava part d´una elit de gent reclosa en ella mateixa, no va estendre tota la revolució cultural que suposava la Renaixença a la resta de la societat i només es va centrar en el conreu de la poesia i en els Jocs Florals. Aquests, també anomenats Jocs de la Gaia Ciència, són certàmens literaris de caràcter poètic al voltant del lema Pàtria, fe i amor, que esdevenen promotors i difusors de la llengua pròpia.








Teodor Llorente

Teodor Llorente Olivares fou un poeta que nasqué a València en 1836 i morí també a la mateixa ciutat en 1911. Durant un quant de temps, exercí la professió d´advocat. Amb el temps esdevingué la figura més important de la Renaixença valenciana.






Fou d´ideologia conservadora. A més, va ser director de diari Las Provincias, d´aquesta mateixa tendència. I juntament amb Vicent W. Querol, va instaurar els Jocs Florals, els quals va presidir. La seua ideologia el va dur a formar part del grup Lo Rat Penat, associació que va nàixer amb la intenció de defendre la cultura i la llengua valencianes, però que rebutjava la literatura progressista, anticlerical i republicana, i tractava de desvincular-se de la Renaixença de les altres zones del domini lingüístic, com Mallorca o Catalunya. 








L´obra en valencià de Teodor Lorente, la podem trobar en un llibret de versos publicat en 1844. En aquests poemes treballa, d´una banda, el costumisme, en retratar la forma de vida de les classes més humils de la societat; i de l´altra, una poesia de caire més culte.

Són típics els seus poemes d´idealització del paisatge valencià, com ara La barraca o Vora el barranc dels algadins. En aquest segon, expressa l´emoció que sent davant d´un paisatge de l´horta valenciana, marcat per la bellesa de la natura, i el descriu d´una manera idealitzada. Ara bé, els últims versos del poema evoquen l´enyorança d´un paisatge o d´una època perduda.








Vora el barranc dels Algadins
hi ha uns tarongers de tan dolç flaire
que per a omplir d´aroma l´aire,
no té lo món millors jardins.
Allí hi ha un mas, i el mas té dins
volguts records de ma infantesa;
per ells jo tinc l´ànima presa
vora el barranc dels Algadins.

Vora el barranc dels Algadins,
s´alcen al cel quatre palmeres;
lo vent, batent ales lleugeres,
mou son plomall i els seus troncs fins.
En ells, millars de teladins
fan un soroll que el cor enxisa.
¡Quin ouir pogués sa xillerissa
vora el barranc dels Algadins!

Vora el barranc dels Algadins
l´aigua corrent los camps anega; 
en sos espills lo sol llampega,
i trau l´arròs verdosos brins.
Sona el tic-tac en los molins;
i al caure el sol, caçadors destres,
a joca van d´ànecs silvestres
vora el barranc dels Algadins.

Vora el barranc dels Algadins
mourà demà les palmes l´aire,
li donaran los horts son flaire,
i sa cantúria els teuladins.
Lo mas demà guardarà dins
dolços records i imatges belles;
¡jo no podré gojar ja d´elles
vora el barranc dels Algadins! 






Poema Vora el barranc dels algadins, interpretat per Paco Muñoz.




Tot seguit vos reproduïm el poema El Castell, compost pel poeta cullerà de començaments del segle XX Lambert Olivert. Conté una descripció del paisatge que es divisa des d´eixa talaia privilegiada que és el Castell del nostre poble. El poema acaba també amb una referència de caràcte nostàlgic al temps de la infantesa.







El Castell

Des del castell immortal
que representa la falla,
Cullera les seues glòries
pregona per tota Espanya.

Per ell passaren els segles,
¿en este món què no passa?
Però ell sempre fort, que fort,
des de fetxa tan lluntana,
ha vist passar moltes coses
en descomunal batalla
I no mor ni morirà
perquè l´esperit l´aguanta
d´aquelles generacions 
pretèrites de la raça.

Cullera i el seu castell
valen una billonada
de duros, són les dos joies
més riques de la comarca.
El Xúquer que naix en Cuenca
i mor en la nostra platja
els arrossars i les hortes
que pareixen d´esmeralda.
La població que semeja
una gavina ben blanca,
les barquetes pescadores,
les aigües de la mar blava,
un cel puríssim de raso,
un sol d´or encés en flama.
Els tarongers plens de flor,
alguna pobra barraca,
i més allà les muntanyes
de Corbera, de Favara,
del Mondúver, del Montgó,
formen eixe panorama
que des del nostre castell
tot el món admira i canta.

Ai castell, ídolo meu!
Ai castell de la meua ànima!
Hui no eres ja el castell
a on jo xicotet jugava!





Foto de Pere Talens.





Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada