Les flors del mal, Charles Baudelaire (recital)

Charles Baudelaire (París, 1821/1867)

 Baudelaire és considerat el pare de la poesia europea moderna.

La seua vida està marcada pel dandisme, els viatges i una relació sentimental amb l´actriu mulata Jeanne Duval, amb qui va mantindre una relació tempestuosa al llarg de tota la seua vida.

Jeanne Duval, amant de Baudelaire.

Mostrà interés per les drogues a causa d´una recerca moral i estètica, i també per alleugerir el dolor que la sífilis li provocava a la fi de la seua vida.

A ell es deu la concepció del poeta modern rebutjat per la societat burgesa, als valors de la qual s´oposa; l´artista maleït entregat al vici i a la recerca d´una satisfacció que no arriba mai.

La seua obra mestra, Les fleurs du mal (1857), va estar envoltada per l´escàndol, fins al punt que Baudelaire va haver de sotmetre´s a un judici, ja que part del contingut del poemari va ser considerat una ofensa a la moral pública.

La interpretació general de l´obra s´ha considerat com una reflexió sobre la rebel·lia. L´esperit poètic de Baudelaire és un esperit rebel, irreverent davant les convencions de l´època.

Es tracta d´un intent d´alliberament per mitjà de l´art, la bellesa i l´amor.També pel món anònim de la gran ciutat i els paradisos artificials. Per a, finalment, buscar la redempció per la via maligna, la perversió, el sadisme, el vampirisme…

Al capdavall, l´única via segura seria la salvació per la Mort, expressant així la derrota general de l´intent.

La poesia de Baudelaire s´orienta sobretot a sacsejar la consciència moral del lector. Baudelaire només veu el costat negatiu de la societat contemporània i pensa que l´home no és bo ni solidari ni generós, sinó instintivament pervers i depravat.

Els seus poemes són l´expressió de la doble atracció cap al Bé i el Mal que veia en tots els homes. L´individu és un subjecte dividit entre Satanàs i Déu, atret amb idèntica força per allò diví i allò diabòlic.

Un tret molt important de la seua poesia és la recerca de la musicalitat. El poema ha de suggerir, com la música, per mitjà de les paraules i les imatges.

Amb Les fleurs du mal, Baudelaire va construir un pont entre el Romanticisme i la poesia contemporània.

Tomba de Baudelaire al cementiri de Montmartre.

Recital Literatura Universal i Francés

El dia 20 de desembre, organitzat pels Departaments de Francés, Música i Valencià, realitzàrem al nostre centre un recital amb poemes extrets de Les flors del mal, de Charles Baudelarie. 

Els alumnes de les assignatures de Francés (Marina, Andrea i Aina) -que ho feien en la versió original, en francés- i de Literatura Universal (Marta, Irene i Diego) -en la versió en català- s´encarregaren de recitar els poemes. 

Comptaren, a més, amb l´acompanyament musical de Javi (guitarra), Irene (piano) i Sandro (piano).

 Tot seguit vos oferim imatges del recital, així com dels poemes seleccionats -en les dues versions- i els textos introductoris explicatius de cadascun d´ells. 

Le chat/El gat

Aquest poema opera amb la identificació de la dama –Jeanne Duval- i el gat.

Identiticació que es revela de manera explícita quan, per exemple, fa referència al seu cos bru. Del gat i de Jeanne.

I és el tacte del “cos elèctric” del gat el que provoca la visió de l´estimada.

Viens, mon beau chat, sur mon coeur amoureux; Retiens les griffes de ta patte, Et laisse-moi plonger dans tes beaux yeux, Mêlés de métal et d´agate. Lorsque mes doigts caressent à loisir Ta tête et ton dos élastiques, Et que ma main s´enivre du plaisir De palper ton corps électrique, Je vois ma femme en esprit. Son regard, Comme le tien, aimable bête, Profond et froid, coupe et fend comme un dard, Et, des pieds jusques à la tête, Un air subtil, un dangereux parfum Nagent autour de son corps brun.

Vine, gatet, al meu pit amorós -les urpes, a l´amagatall- i deixa´m submergir-me en els teus ulls, barreja d´àgata i metall. Quan amb els dits t´acaricie ben a pler el cap i el llom flexible, i quan la mà va i s´embriaga de plaer palpant-te el cos elèctric, veig la figura de l´esposa. El seu esguard, com ho és el teu, amable bèstia, profund i fred, talla i fendeix com una fletxa. I, des dels peus fins a la testa, neda un airet subtil i un perillós perfum tot al voltant del seu cos bru.

Le vampire/ El vampir

Poema de ben segur motivat per les baralles contínues que Baudelaire tenia amb Jeanne Duval, en què tots dos es destrossaven mútuament.

Baudelaire ha volgut expressar l´horror d´una existència lligada per a la seua condemna a una altra vida.

Però és inútil la revolta contra el seu vampir, perquè no és de fora que ve el seu mal, sinó del fons d´ell mateix.

Toi qui, comme un coup de couteau, Dans mon coeur plaintif es entrée; Toi qui, forte comme un troupeau De démons, vins, folle et parée. De mon esprit humilié Faire ton lit et ton domaine; -Infâme à qui je suis lié Comme le for forçat à la chaine. Comme au jeu le joueur têtu, Comme à la bouteille l´ivrogne, Comme aux vermines la charogne, -Maudite, maudite sois-tu! J´ai prié le glaive rapide De conquérir ma liberté, Et j´ai dit au poison perfide De secourir ma lâchete. Hélas! le poison et le glaive M´ont pris en dédain et m´on dit: “Tu n´es pas digne qu´on t´enlève À ton esclavage maudit, Imbécile! –de son empire Si no efforts te délivraient, Tes baisers ressusciteraient Le cadavre de ton vampire!”

Tu, que has entrat  com una daga dins el meu cor queixós; tu, forta com una armada de dimonis vas venir, boja, engalanada, a convertir en jaç i domini el meu esperit humiliat: -infame ser que em té lligat com el forçat a la cadena. I al joc el jugador obstinat, a la botella l´embriac, i a la carronya la vermina, -sigues per sempre maleïda! Al ràpid glavi li he pregat de conquerir la llibertat, i he dit al perfidiós verí: salva´m de la roïndat. Ai las! Verí i espasa m´han menyspreat i han dit: “No escau que sigues redimit del pèrfid esclavatge, ruc! –Si el nostre esforç t´alliberés d´aquest poder, els teus petons darien vida, altra vegada, al teu vampir!”.

L´ennemi/ L´enemic

En aquest poema, Baudelarie compara la seua ànima a un jardí devastat per una tempesta.

Però somia “flors noves” i s´obre temerosament al futur. El poeta ha entrat en una nova fase de la seua vida i s´esforçarà a reparar les ruïnes.

A aquesta esperança, però, oposa un dubte cruel. No és cert que l´home puga refer la seua vida, i com més avancem en el temps, més febles som.

L´enemic (el temps, la mort, el remordiment, el tedi…) cada vegada és més fort. És un enemic obscur, ja que habita en nosaltres mateixos, és nosaltres mateixos.

Ma jeunesse ne fut qu´un ténebreux orage, Traversé çà et là par de brillants soleils; Le tonnerre et la pluie ont fait un tel ravage, Qu´il reste en mon jardin bien peu des fruits vermeils. Voilà que j´ai touché l´automme des idées, Et qu´il faut employer la pelle et les râteaux Pour rassembler à neuf les terres inondées, Où l´eau creuse des trous grands comme des tombeaux. Et qui sait si les fleurs nouvelles que je rêve Trouveront dans ce sol lavé comme une grève Le mystique aliment qui ferait leur vigueur? -Ô douleur! Ô douleur! Le Temps mange la vie, Et l´obscur Ennemi qui nous ronge le coeur Du sang que nous perdons croît et se fortifie!

La meua joventut va ser només una tempesta fosca travessada, aquí i allà, per  lluminosos sols;  la pluja i la tronada van fer-hi tal destrossa, que el meu jardí és desert de fruits assaonats. Vegeu com m´ha arribat una tardor d´idees i em cal utilitzar la pala i el rasclet per  esplanar de nou les terres inundades on l´aigua hi ha fet solcs tan grans com un fossar. Qui sap si les flors noves que somnie veuran en aquest sòl, rentat com una platja, el místic aliment que els donarà puixança. -Dolor, dolor! Devora el Temps la vida i l´Enemic obscur que ens consumeix el cor creix i es fa fort amb la sang que s´hi escapa.

L´albatros

Després de descriure la imatge de l´albatros, Baudelaire explicita el seu significat. Es tracta de la concepció del poeta com un ésser d´enorme singularitat a qui són incapaços d´entendre aquells qui viuen en la rutina i el costum.

També destaca la contraposició entre el cel (la llum, l´ideal, la puresa, el blau…) on vola l´albatros, i els abismes (la desolació, el fred, la presó, el negre…) sobre els quals s´esmuny el vaixell.

Souvent, pour s´amuser, les hommes d´équipage Prennent des albatros, vastes oiseaux des mers, Qui suivent, indolents compagnons de voyage, Le navire glissant sur les gouffres amers. À peine les ont-ils déposés sur les planches, Que ces rois de l´azur, maladroits et honteux, Laissent piteusement leurs grandes ailes blanches Comme des avirons traîner à côté d´eux. Ce voyageur ailé, comme il est gauche et veule! Lui, naguère si beau, qu´il est comique et laid! L´un agace son bec avec un brûle-gueule, L´autre mime, en boitant, l´infirme qui volait! Le Poëte et semblable au prince des nuées Qui hante la tempête et se rit de l´archer; Exilé sur le sol au milieu des huées, Ses ailes de géant l´empêchent de marcher.

Sovint, per divertir-se, les tripulacions capturen els albatros, ocells grans de l´oceà, que, companys indolents, segueixen el viatge del vaixell que s´esmuny sobre severs abismes. Un cop els han deixat jaient damunt la fusta, els prínceps de l´atzur, maldestres i porucs, arrosseguen feixucs les seues ales blanques per sobre la coberta, com si es tractés de rems. Viatger que volava… ara maldestre i indolent! Tan bell fa poc… ara ridícul, repugnant! Un li remena el bec amb una pipa curta, l´altre es fa el coix i imita l´esguerrat! El Poeta és semblant a aquest príncep dels núvols que coneix la tempesta i es mofa de l´arquer; exiliat per terra, enmig de les xiulades, les ales de gegant, no el deixen caminar.

Le poison/ El verí

El tema d´aquest poema és un dels essencials de la poesia de Baudelaire: cal estar sempre embriac per a no sentir l´horrible càrrega del Temps.

El vi, les drogues, la voluptuositat, porten l´home  més enllà dels seus límits, fins als abismes. L´exalten i el perden. L´amor, com el vi i l´opi, alliberen l´ànima del tedi, però acaben per esgotar-la i destruir-la.

Els paradisos artificials creats per les drogues permeten entreveure l´ideal, imaginat com un estat de felicitat i d´èxtasi, on el temps i la mort no tenen lloc.

No obstant això, el poeta constantment és confrontat amb la por del fracàs i l´opressió de l´esperit.

Le vin sait revêtir le plus sordide bouge D´un luxe miraculeux, Et fait surgir plus d´un portique fabuleux Dans l´or de  sa vapeur rouge, Comme un soleil couchant dans un ciel nébuleux. L´opium agrandit ce qui n´a pas de bornes, Allonge l´illimité, Approfondit le temps, creuse la volupté, Et des plaisirs noirs et mornes Remplit l´âme au delà de sa capacité. Tout cela ne vaut pas le poison qui découle De tes yeux, de tes yeux verts, Lacs où mon âme tremble et se voit à l´envers… Mes songes viennent en foule Pour se désalterer à ces gouffres amers. Tout cela ne vaut pas le terrible prodige De ta salive qui mord, Qui plonge dans l´oubli mon âme sans remords, Et, charriant le vertige, La roule défaillante aux rives de la mort!

El vi pot revestir la més bruta cofurna amb luxe prodigiós, i fa sorgir més d´un pòrtic de faula amb l´or del vapor roig que té, igual que un sol que es pon en cel ennuvolat. L´opi engrandeix allò que no té límits, allarga l´infinit, aprofundeix el temps, furga la voluptat i emplena els cors de plaers negres i ensopits, enllà de llur capacitat. Però res d´això no val aquest verí que vessen els ulls que tens, de color verd, llacs en què l´ànima em tremola i es veu a l´inrevés… van els meus somnis, en corrua, a sadollar-se en aquests gorgs amargs. Però res d´això no val el pèrfid, gran prodigi de la saliva teua, que mossega i duu a l´oblit una ànima innocent, i, arrossegada pel vertigen, la fa rodar, esvanida, fins a les ribes de la mort!

Spleen II

Des del primer vers del poema s´expressa la sensació d´angoixa i opressió que produeix el temps. Com si la joventut fos impossible, com si el pas del temps només poguera significar envelliment. Es dibuixa una atmosfera sense joventut, sense vida.

Però aquesta composició introdueix un element nou: la dissolució del “jo”. El poeta ha esdevingut una ombra i ha quedat anorreat en l´oblit. No és més que una cosa, ja no és res.

L´spleen , tal com es presenta en aquest poema, és menys un estat d´ànim que un procés de degradació, de degeneració de les coses i del jo. L´spleen és el sentiment que correspon a la catàstrofe permanent.

Je suis comme le roi d´un pays pluvieux, Riche, mais impuissant, jeune et pourtant très vieux, Qui, de ses précepteurs méprisant les courbettes, S´ennuie avec ses chiens comme avec d´autres bêtes. Rien ne peut l´égayer, ni gibier, ni faucon, Ni son peuple mourant en face du balcon. Du bouffon favori la grotesque ballade Ne distrait plus lefront de ce cruel malade; Son lit fleurdelisé se transforme en tombeau, Et les dames d´autour, pour qui tout prince est beau, Ne savent plus trouver d´impudique toilette Pour tirer un souris de ce jeune squelette. Le savant qui lui fait de l´or n´a jamais pu De son être extirper l´élément corrompu, Et dans ces bains de sang qui des Romains nous viennent, Et dont sur leurs vieux jours les puissants se souviennent, Il n´a su réchauffer ce cadavre hébété Où coule au lieu de sang l´eau verte du Léthé.

Jo sóc igual que el rei d´un país molt plujós, molt ric però impotent, jove però molt vell, que, menyspreant honors que els preceptors li fan, els gossos l´avorreixen, també tot animal. Res no li fa il·lusió, ni el falcó ni la presa, ni el seu poble que es mor davant el seu balcó. Del bufó preferit la balada grotesca ja no distreu la ment d´aquest malalt cruel; el llit amb flors de llirs se li canvia en tomba i dames que veuen els prínceps de bon ull no saben què posar-se, ja fos el més impúdic, per arrencar un somriure a aquest jove esquelet. El saviàs que li fabrica l´or mai ha pogut extirpar-li de l´ésser l´element corromput; i ni amb els banys de sang que vénen dels romans -i sempre rememoren, de vells, els qui governen- no ha pogut fer reviure aquest cadàver balb que no duu sang al cos, ans l´aigua de l´oblit.

Hymne a la Beaute/ Himne a la Bellesa

Baudelaire va escriure que “el tipus més perfecte de la bellesa viril és Satan”. Aquest motiu recorre i explica els versos d´aquest poema.

Però a banda de l´evocació d´una Bellesa senyalada pel crim i l´horror, el que per a Baudelaire és essencial és que la Bellesa obre a l´esperit de l´home les portes de l´Infinit. 

Però Baudelaire comprenia que aquest infinit no era un cel on trobaria el repòs, sinó l´abisme on es perdria.

És característic d´aquest poema la sensació de vertigen davant l´abisme, la certesa que l´atracció per la bellesa és la crida de la Sirena. La bellesa és una atracció fatal, una força tràgica, una flor del mal.

Viens-tu du ciel profond ou sors-tu de l´abîme, Ô Beauté? Ton regard, infernal et divin, Verse confusément le bienfait et le crime, Et l´on peu pour cela te comparer au vin. Tu contiens dans ton oeil le couchant et l´aurore; Tu répands des parfums comme un soir orageux; Tes baisers sont un philtre et ta bouche une amphore Qui font le héros et l´enfant courageux. Sors-tu du gouffre noir ou descends-tu des astres? Le destin charmé suit tes jupons comme un chien; Tu sèmes au hasard la joie et les désastres, Et tu gouvernes tout et ne réponds de rien. Tu marches sur des morts, Beauté, dont tu te moques; De tes bijoux l´Horreur n´est pas le moins charmant, Et le Meurtre, parmi tes plus chères breloques, Sur ton ventre orgueilleux danse amoureusement. L´éphémère ébloui vole vers toi, chandelle, Crépite, flambe et dit: Bénissons ce flambeau! L´amoureux pantelant incliné sur sa belle À l´air d´un moribond caressant son tombeau. Que tu viennes du ciel ou de l´enfer, qu´importe, Ô Beauté! Monstre énorme, effrayant, ingénu! Si ton oeil, ton souris, ton pied, m´ouvrent la porte D´un Infini que j´aime et n´ai jamais connu? De Satan ou de Dieu, qu´importe? Ange ou Sirène, Qu´importe, si tu rends, -fée aux yeux de velours, Rythme, parfum, lueur, ô mon unique reine!- L´univers moins hideux et les instants moins lourds?

¿Véns de l´abisme o d´un cel insondable, Bellesa? El teu esguard, que és demoníac i diví, vessa confusament el crim i el benefici, i és per això que se t´assembla el vi. Portes en la mirada l´aurora i el crepuscle, escampes perfums com la tempesta al vespre; són filtre els teus petons i una àmfora la boca, que fan covard l´heroi i coratjós el nen. ¿Surts de l´abisme negre o véns dels astres? El Destí, captivat, com un gos t´estalona; sembres a l´atzar la joia i els desastres, i ho senyoreges tot i no respons de res. Camines sobre els morts, Bellesa, fent-ne mofa; l´Horror no t´és la menys preuada de les joies, i el Crim, com el penjoll que més estimes, dansa amorosament sobre el teu ventre altiu. L´insecte enlluernat vola vers tu, candela; crepita, crema i diu: “Oh flama beneïda!”. Inclinat en l´amada, l´enamorat panteixa igual que un moribund acariciant la tomba. ¿Què hi fa, si véns del cel o de l´infern, Bellesa, monstre terrible, ingenu i espantós, si els ulls que tens, els peus i el teu somriure m´obren la porta d´un Infinit que estime i mai no he conegut? De Satanàs, de Déu, ¿què importa? Àngel, Sirena: ¿què hi fa, si converteixes –fada amb mirada de vellut, ritme, perfum, lluor, tu, única reina!- el món en menys horror i menys feixuc l´instant?