divendres, 14 de desembre de 2012

Passió d´ensenyar








Em suggereixen els amics de Cullera TV d´escriure un articlet sobre les retallades en educació. O sobre el nou projecte de llei d´eixe ministre que, cada vegada que obri la boca, puja el pa. Per una vegada, no els faré cas. M´abellix parlar d´educació, sí. Però d´una altra de les cares del món educatiu, sens dubte, molt més estimulant i positiva. D´una d´eixes xicotetes meravelles amb què sovint ens podem topar a l´interior de les nostres escoles, dels nostres instituts. Que ens fan redescobrir, als que ens hi dediquem, el sentit últim d´una professió tan apassionant com la nostra. I ens fan ser conscients també de les moltes coses bones que s´estan fent –i se n´han fet- en aquest món de l´ensenyament. Desmuntant així una mica eixe discurs –tan de moda, tan interessadament catastrofista- que sols pretén justificar en últim terme tot un seguit de mesures força regressives, que vénen a representar una contrareforma educativa en tota regla. I que, de retop, intenten portar-se per davant el sistema públic d´ensenyament. La pedra angular sobre la qual hauria de descansar la igualtat d´oportunitats de tota societat que es vulga democràtica.

 Aquestes darreres setmanes, un company de feina, Enric Pedro, ha hagut de donar per acabada la seua més que fructífera trajectòria com a professor d´Història. I han sigut els seus alumnes –els actuals i els antics- els que han convertit aquest comiat en un emocionant i entranyable homenatge. En una sentida i sincera demostració d´afecte i de gratitud cap al seu mestre. I ho han fet inundant d´emotius­­­­­­­­ missatges –més d´un centenar- un event del Facebook obert per a l´ocasió. Missatges que, a banda del reconeixement  professional i personal a Enric, constituteixen un document de reflexió imprescindible per a tot  aquell qui d´una o altra manera se sent vinculat, i interessat, pel present i el futur de l´educació. Que és tant com dir pel present i el futur de la nostra societat. Uns testimonis valuosíssims la lectura dels quals acaba conformant una mena de manual del bon mestre. I on podem llegir, entre línies, el tipus de formació que els nostres alumnes valoren haver rebut. Aquella educació, encarnada a la perfecció en mestres com Enric, que els ha marcat i els ha sigut útil per a enfrontar-se a la complexitat de la vida i el món actuals.

D´Enric, destaquen sobretot el fet d´haver sigut un professor compromés fins al moll de l´os amb la seua professió. Que no ha estalviat mai ni un gram d´energia –“que ho donava tot”, com diria ara la gent jove- en totes i cadascuna de les seues classes. D´aquells mestres que se´ls veu gaudir quan ensenyen, per l´entusiasme que hi posen. Que representen a la perfecció la passió socràtica per ensenyar, l´única manera creïble d´encomanar als seus propis alumnes l´interés, la curiositat i la motivació per aprendre. Un d´eixos professors que converteixen cada una de le seues classes en una oportunitat única per a fer fluir el corrent natural de la transmissió dels coneixements, per tal que es produïsca en l´interior de l´aula eixe xicotet miracle de l´ensenyament i l´aprenentatge.

Un professor, també, d´aquells que s´encarnen a la perfecció en la matèria que expliquen. De la seua mà, els alumnes han descobert una manera diferent d´apropar-se, i de pensar, els fets històrics. Molt més analítica i reflexiva. De construir el seu propi relat des d´una mirada crítica. Alumnes que –com ben bé han explicat alguns- passaren de vore la Història com un “rotllo”, a despertar-se en ells les ganes de comprendre i aprofundir més en allò que el seu mestre els explicava. I és que, amb Enric, aprenien alguna cosa més que història. Com la de preguntar-se el perquè de les coses. I la d´anar construint també una consciència crítica d´interpretació de la realitat, que els servira per a convertir-se el dia de demà en ciutadans actius, crítics i responsables. Lliçons de vida, en definitiva,  que els serien enormement útils a l´hora d´enfrontar-se a eixa societat –la selva, com diria ell mateix- que els espera, d´una forma cada vegada més hostil, en acabar la  seua vida a l´Institut.

L´altre dia, llegint un article sobre el sistema educatiu de Finlàndia, vaig comprovar com un dels secrets del seu èxit és la consideració dels xiquets, dels joves, com el tresor més preuat del país. Algú va dir que l´escola són quatre parets amb el futur dintre. Per això el posen, a eixe futur, en les mans de la gent més preparada, de la més ben formada. I una de les coses més valorades per a arribar a ser mestre, és el grau d´empatia amb els alumnes. La capacitat per a comunicar-se i connectar amb ells. Començant per l´atenció preferent d´aquells alumnes amb més dificultats. Ningú no s´ha de quedar despenjat del ritme general d´aprenentatge. Eixa és una de les màximes del seu sistema educatiu –per cert, plantejament en les antípodes del de la reforma mercantilista del senyor Wert.  I és que els finlandesos ho tenen clar, en educació, l´important són les persones, no la productivitat. I en això el paper del mestre és fonamental.

Per aquest motiu, m´han emocionat de manera especial tots aquells testimonis que li han agraït, a Enric, la seua dedicació incondicional als alumnes que més ho han necessitat. Que mai haja posat ni el més mínim problema per a repetir-los les explicacions les vegades que calguera, o atendre´ls fora de l´horari escolar per a resoldre´ls dubtes, com si d´una classe particular més es tractara. I és que els mestres hem de ser conscients que treballem amb un material altament sensible, els nostres adolescents, els nostres jóvens. Que es troben en una de les etapes de la seua vida més engrescadores, però també més complexes i complicades.  I cal tractar-los a tots i cadascun d´ells com el que són, únics i singulars. Cadascú amb la seua personalitat pròpia i les seues pròpies circumstàncies. Ja que tots ells són mereixedors del nostre màxim respecte i atenció. Sense exclusions. I en eixe sentit, Enric ha sigut tot un exemple.

No hi ha cap dubte que a les persones que viuen la professió de mestre amb la intensitat d´Enric, l´ensenyament els enganxa. I a ben segur que ell haurà de passar ara per un període d´aclimatació a la seua nova situació, lluny de les seues classes, dels seues alumnes. Diu que cada matí, quan es desperta, encara pensa que ha d´anar-se´n a l´institut. Però pot estar tranquil perquè se´n va amb el més valuós dels regals que pot rebre un professor, l´estima dels seus alumnes. I amb la certesa que, per molts anys que passen, ningú oblida un bon mestre. A cap d´aquells mestres que ens han marcat, i han aconseguit traure els millors àngels del nostre caràcter, de la nostra personalitat.

També els seus companys trobarem a faltar per les aules i els passadissos de l´institut la seua potent i inconfundible veu. I el seu somriure acollidor i permanent. Però, en uns temps amb tantes dificultats com els actuals, l´exemple representat per la seua visió humanística de l´ensenyament, per la seua passió d´ensenyar, constituirà un estímul permanent per a tirar endavant. Per a continuar exercint una professió tan noble com aquesta, amb una miqueta més de dignitat cada dia. Per a seguir millorant l´educació, per a acabar millorant la societat.

Toni Picazo

(article publicat a Cullera TV. el 13/12/12)





Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada